El dramaturg i director uruguaià Sergio Blanco torna aquest vespre al festival Temporada Alta amb Ostia, un nou muntatge des d'on explorar els límits de l'autoficció. L'espectacle, que coprotagonitza amb la seva germana Roxana, indaga en la relació fraternal combinant moments i records familiars amb episodis inventats perquè, diu, com el futur, «el passat sempre s'ha de construir».
Acostumat a partir de l'experiència pròpia com a trampolí per a la creació teatral, Blanco assegura que la necessitat de fer autoficció li ve «del desig de reinventar-se a si mateix». «El punt de partida soc jo, però el d'arribada sempre és un altre jo diferent», assenyala, tot afegint que aquest tipus d'escriptura no només li permet «anar-se inventant», sinó també «corregint, alterant, millorant i empitjorant».
«Em resisteixo a la idea de ser relatat només pel pas del temps: el que vull és poder ser capaç de relatar-me jo a mi mateix», continua l'autor, entre d'altres, d'espectacles com Kassandra o El bramido de Dusseldorf.
A diferència de l'autobiografia, recorda, en l'autoficció hi ha «un pacte de mentida» amb l'espectador, «que ha de tenir clar que es parteix d'una veritat a la recerca d'una mentida».
L'espectacle, que es podrà veure en una única sessió avui al Teatre de Salt, aborda la relació familiar i professional de dos germans que, com Sergio i Roxana Blanco, són dramaturg i actriu.
«Quan em vaig posar a escriure sobre el meu passat, em vaig adonar que era impossible fer-ho sense que el record de la meva germana hi aparegués sempre», explica sobre un text que van començar a assajar per Skype, perquè ell viu a París i ella a Montevideo.
En realitat, però, afirma, «m'agrada pensar que tota la nostra infància i adolescència va ser assajar aquest text sense saber-ho» i veu el muntatge com una «instal·lació orgànica», un «text mortal que morirà amb nosaltres el dia que Roxana i jo desapareguem».
Temes com la infància, la mort, la droga o la creació planen sobre l'hora i deu minuts que dura aquest espectacle en format de lectura teatral, que també s'atreveix a abordar un dels grans tabús socials, l'incest.
«Sortir del centre, de la norma establerta, sempre és molt atractiu. Ostia explora l'univers de l'incest i formula un interrogant que m'agrada molt: quan es comença realment a cometre un incest?», apunta.
El recorregut dels personatges els du a reconstruir no només la seva infantesa, sinó també la història d'Ostia, una ciutat costanera propera a Roma que va ser durant segles una porta d'entrada a l'imperi romà i també el lloc del crim de Pier Paolo Pasolini.
«El passat d'un subjecte és similar a les ruïnes d'una ciutat: són vestigis fragmentats d'una cosa que ja no hi és», afirma, i per això, « Ostia defensa la idea que el passat sempre ve després».
