Per què bona part de la classe obrera de França ha deixat de votar forces polítiques d'esquerres i ara dona suport a l'extrema dreta? És una de les preguntes que el prestigiós sociòleg francès Didier Eribon es plantejava en l'assaig Retour à Reims, que va publicar l'any 2008.

Deu anys més tard, aquell fenomen sociopolític s'ha estès per altres indrets d'Europa, i l'extrema dreta ja governa en alguns països, i en altres (Espanya, sense anar més lluny) ha aconseguit una presència institucional més que notable.

I és precisament en aquest moment que el no menys prestigiós director teatral alemany Thomas Ostermeier assumeix el repte monumental de portar a escena aquell treball d'Eribon. És un repte monumental en un doble sentit: d'una banda, per la dificultat de convertir en espectacle teatral un assaig dens i profund, concebut per a la lectura i la reflexió en solitari; però també perquè s'hi tracta una matèria complexa, una realitat polièdrica sobre la qual resulta fàcil caure en la demagògia i el simplisme.

Ostermeier supera amb nota el doble repte. D'una banda perquè ha convertit Retour à Reims en un artefacte teatral excel·lent, que avança amb agilitat malgrat que els temes que s'hi tracten són molt seriosos, i molt greus.

La transformació d'una part del contingut de Retour à Reims en un documental sobre el llibre que es projecta en una gran pantalla, i la complicitat de tres intèrprets plenament entregats a la causa (la magnètica Irène Jacob està perfectament acompanyada pel sòlid Cédric Eeckhout i el polivalent Blade Mc Alimbaye), afavoreix que aquell text dens i profund concebut per a la lectura i la reflexió en solitari arribi ara a un públic nombrós a través de la paraula, la imatge i el so. I sense defugir en cap moment la reflexió. Brillant.

El director alemany també resulta brillant en la segona part del repte, quan es permet ampliar el focus que havia fixat Eribon i planteja que allò que el sociòleg havia detectat a França està passant en altres indrets.

A partir d'aquí, i sense caure ni en la demagògia ni el simplisme, Ostermeier sap introduir en el muntatge alguns dels grans problemes i qüestions dels temps convulsos que ens ha tocat de viure: la perversió del llenguatge, l'abandonament dels més desfavorits, la degradació del sistema escolar, la voluntat (o no) de pertinença a un col·lectiu, el masclisme, l'homofòbia, les «mesures socials», la socialdemocràcia, la visió de l'estranger, la misèria, la «superioritat» d'unes classes socials sobre les altres, l'«engany» dels polítics, la reivindicació de la memòria personal i col·lectiva, la manca d'oportunitats als suburbis, l'explotació laboral, el capitalisme salvatge, el poder de les forces econòmiques, la «dimissió» dels intel·lectuals...

I denunciant, precisament, la demagògia i el simplisme en què es cau sovint en tota aquesta matèria...