En Juan viatja al costat del seu fill per l'interior de l'Argentina dels anys de la dictadura. El persegueix el dol per la mort recent de la seva dona, amb qui desitja retrobar-se en el més enllà i la desaparició de la qual no va ser un accident i podria estar relacionada amb el món de les sectes. Aquest és l'inici de Nuestra parte de la noche, la novel·la amb la qual Mariana Enríquez (Buenos Aires, 1973), ha guanyat el premi Herralde 2019.

La seva és una de les poques novel·les de terror que han guanyat el premi Herralde.

Lamentablement no hi ha gaire literatura de terror premiada en concursos literaris no especialitzats. Espero que això canviï. M'agrada que els gèneres tinguin el seu propi circuit, per descomptat, els seus propis premis, festivals i editorials, crec que aquesta especialització ha de defensar-se. Però també crec que el gènere pot sortir d'aquest espai i fer-se amb altres gèneres literaris sense problema i amb el respecte que es mereix sense perdre la seva especificitat.

Com va sorgir la idea per escriure Nuestra parte de la noche

La primera idea crec que la vaig tenir al voltant de 2015 i era molt vaga: escriure una novel·la de terror que tingués una mica d'ocultisme, potser protagonitzada per una secta. Vaig començar a escriure-la seriosament el 2016, però només va prendre forma quan van aparèixer els protagonistes. El procés d'escriptura més fort va ser el 2017 i especialment el 2018; a finals d'aquell any ja vaig iniciar l'edició, que va ser molt treballada.

Hi ha molta investigació, es nota. Què va descobrir?

Són temes que vaig aprofundir en alguns casos, més que investigar. M'interessa la religiositat popular, l'ocultisme, la màgia, la mitologia i, en un altre pla que és també molt important en el llibre, la medicina i la política. Vaig descobrir la importància de les continuïtats i ecos quan en llegir sobre religiositat-mitologia-màgia i també la importància de l'antropologia. No sé si vaig descobrir alguna cosa, però vaig aprendre molt sobre mitologia especialment sud-americana, que després no vaig fer servir. La investigació sol servir més com a part del procés que com a part integrant del llibre. També vaig escoltar molta música, com sempre.

La dictadura a l'Argentina va facilitar l'existència de les sectes?

No ho crec. La dictadura argentina era molt catòlica tradicional. Hi ha un corrent esotèric en la política argentina associada amb la dreta. Però no ho vaig investigar en profunditat.

Dibuixa una Argentina de diferències socials marcades...

Crec que aquesta és la realitat de l'Amèrica Llatina i de gran part del tercer món. I del primer també: la desigualtat en la distribució de la riquesa generada i controlada per un mínim percentatge de persones i corporacions és un dels grans problemes polítics de les últimes dècades, si no el més important.

Vostè explica una història de terror en paral·lel a l'exercit per l'Estat durant la dictadura.

Sí, però no en tot el llibre, és el marc de la primera part. Aquesta no és una novel·la sobre la dictadura argentina. Té elements realistes i aquests ecos de la història són ineludibles, perquè ocorren en la realitat actual.

Stephen King diu que el terror és conservador. Ho és per a vostè?

Crec que King es refereix al fet que gran part de l'horror tracta sobre la por a l'altre i en aquest cas es pot fer una lectura conservadora. Però jo no estic d'acord que sigui així, ni tan sols en la seva pròpia obra. Vull dir: el terror va ser conservador. Ja no ho és. Cal fer una lectura més obliqua.

Què li fa por a vostè?

La malaltia, la mort, el patiment psíquic, i les paneroles. El mateix que a tothom suposo.

Quin llibre té a la tauleta de nit?

Molts. Beloved de Toni Morrison, Ciclonopedia de Resa Negarestani, Seis formas de morir en Texas de Marina Perezagua... entre d'altres.

«El que lluita amb monstres ha d'anar amb compte per no resultar ser un monstre», va escriure Nietzsche. Hi està d'acord?

La vaig usar com a epígraf del meu primer llibre, Bajar es lo peor. Però no la comparteixo. O, en tot cas, no crec en les connotacions negatives de la frase. Mirar el monstre ajuda a comprendre el monstre: no és contagiós.