Des del despatx que té a casa, ubicat en una zona de pas, l'escriptora i guionista Laia Aguilar ha gestat la seva nova novel·la, Pluja d'estels, una obra ambientada al cap de Creus amb què dilluns va guanyar el premi Josep Pla, un cant a l'amistat, en què parla de la nostàlgia, el pas del temps i la pèrdua de la joventut. Tampoc obvia el que ella anomena la «tirania de la felicitat». «Tinc la sensació que vivim en una societat que està una mica malalta, en la qual hem d'estar tot el dia projectant com en som, de feliços, com n'estem de bé, els èxits que hem tingut, penjant fotos amb cara somrient, una exageració, projectant un personatge que gairebé no té res a veure amb nosaltres», diu.

Després de la bona recepció que va tenir amb Wolfgang, novel·la juvenil amb la qual va obtenir el 2017 el VI Premi Carlemany, ara Aguilar ha optat per un relat coral, protagonitzat per un grup d'amics que fa cinc anys que no es veuen, tot i que des que es van conèixer a la universitat es trobaven, almenys, un cop a l'any.

Tot i això, va ocórrer un fet tràgic, fa un lustre, que els ha marcat a tots, i el que li ha interessat és «veure com aquest fet, que ve del passat, però que es perpetua en el present, els ha marcat a cadascun d'ells i entrat en la psicologia de cadascuna de les persones del grup, d'uns quaranta anys d'edat, encara que n'hi ha una de més jove i una altra de més gran.

Adverteix que, sense entrar en moralitats simplistes, mostra «cinc maneres diferents de reaccionar davant d'un conflicte, perquè hi ha el que ho defuig, el que ho nega, o el que no vol enfrontar-se al que va passar fa uns anys».

Al llarg d'un dia que acabarà amb una pluja d'estrelles, en una platja del cap de Creus aquests personatges es banyaran, navegaran, menjaran, s'ho passaran bé, però, alhora, «estaran davant un conflicte latent, que cap d'ells s'atreveix a expressar, perquè es tracta d'un tema del qual no es parla, encara que es cou per dins».

«Som una societat en què ens costa molt parlar de les emocions sinceres i només mostrem la cara amable i bonica, i quan les coses no van bé no sabem enfrontar-nos al dolor i les dificultats», diu.

En aquesta trobada, que pot remetre a pel·lícules com Els amics de Peter o Petites mentides sense importància, els seus participants ja no són el que eren a la universitat i «això resulta interessant per veure com ha passat el temps, com eren els seus somnis professionals llavors, de convertir-se en ves a saber què, molts s'han quedat pel camí, d'altres s'han aconseguit».

Reconeix que li encanta entrar en el més profund de cadascun d'ells, «treballar des de les seves esquerdes, les seves vulnerabilitats, més que des de les seves virtuts, perquè no m'agraden gens els personatges als quals els va bé, perquè em resulten falsos, no me'ls acabo de creure», sosté.

No defuig que es tracta d'una «història cent per cent de personatges, que no va cap al thriller o el misteri, tot i que hi hagi un fet tràgic, posa el focus en un grup d'amics, que tot i el que els ha passat, tenen una gran història d'amor entre ells, ganes de tirar cap endavant i viure, amb la dificultat de gestionar aquest fet».

Respecte a la petició que va fer en rebre el guardó que les dones escriguin més i es presentin als premis literaris que es convoquen, diu que ho va fer per ressaltar com de «sorprenent» és que un guardó com el Pla hagués guanyat per última vegada una dona fa deu anys. Però, diu, no creu «que hi hagi una literatura per a homes i una altra per a dones, perquè la bona literatura és per a tothom».