L'escriptora Isabel-Clara Simó va morir ahir a casa seva a Barcelona als 76 anys víctima de l'ELA. Deixeble de Joan Fuster, treballadora incansable, l'escriptora va ser fins al final una dona compromesa amb la llengua i la cultura catalanes, tot i que, quan va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2017, va admetre que no sempre es va sentir estimada.

Quan a mitjans del 2019 va transcendir que estava greument malalta, l'autora de Júlia va afirmar en una entrevista televisiva que havia decidit «plantar» cara a la malaltia i fins i tot va destacar que tenia diverses obres en marxa, des d'una novel·la a un llibre de relats.

Nascuda a Alcoi el 4 d'abril del 1943, la novel·lista, amb unes 58 obres a la seva trajectòria, feia més de cinc dècades que residia a Catalunya, després que es llicenciés en Filosofia per la Universitat de València, exercís com a professora a Bunyol i després obtingués una plaça a l'Institut de batxillerat Ramon Muntaner de Figueres.

Allí va conèixer a qui va ser el seu marit des del 1968, el periodista Xavier Dalfó, que va morir el 2016, i que havia fundat la revista Canigó, on en ple franquisme ella el va encoratjar perquè publiqués articles en català, cosa que va comportar que la publicació fos expedientada i que fins i tot hi hagués detencions i judicis.

Mare de tres fills, un dels quals, Xavier, va morir en accident de trànsit, el que va qualificar com el tràngol «més dolorós» de la seva vida, Isabel-Clara Simó va obtenir el seu primer reconeixement literari el 1978 quan va guanyar el Premi Víctor Català pel seu primer llibre, És quan miro que hi veig clar.

Després d'allò, va tenir una perllongada carrera en l'àmbit de les lletres, amb títols que abasten tots els gèneres, des de novel·la i narrativa breu a narrativa juvenil, teatre, poesia, guions radiofònics i televisius, articles en premsa, assaig o memoralística.

Alguns d'ells la van fer mereixedora de premis com el Crítica Serra d'Or per Alcoi-Nova York (1985); el Sant Jordi per La salvatge (1993); el Premi València de Literatura per La innocent (1995); el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians per El professor de música (1998); el Premi Octubre-Andròmina de narrativa per Hum ... Rita! L'home que ensumava dones (2001) o el Joanot Martorell per Amor meva (2010).

Instal·lada a Barcelona des de l'any 1973, va ser delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat, professora de la Universitat Pompeu Fabra i vicepresidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Al desembre de l'any 2017 va rebre el 49è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, instituït per Òmnium Cultural, per una «obra ingent», traduïda a una desena d'idiomes, a més de la seva lluita durant anys a favor de «la llibertat, les dones o la infància».

Abans, però, de rebre'l, va afirmar que no sempre s'havia sentit estimada com aquell dia perquè, segons va dir: «Per a molta gent del país he donat la imatge que, per ser dona i gran, escric per a tietes, que escric històries d'amor, el que no he fet en la vida (...). M'he sentit rebutjada en moltes ocasions i, en canvi, no he parat d'escriure. No m'he sentit estimada sovint, ara sí. Això és un acte d'amor complet».

Durant anys va ser una de les figures més populars de la literatura catalana i tampoc va ser aliena a la política -va formalitzar la seva adhesió a Solidaritat Catalana per la Independència- i es va considerar una «independentista dels Països Catalans», deixant clar que no era «antiespanyola» ni «odiava» Espanya.

Va ser degana de la Institució de les Lletres Catalanes entre 2016 i 2019, i havia destacat que un dels reconeixements que més l'havien emocionat és el nomenament el 2013 com a filla predilecta de la seva ciutat natal i mereixedora de la seva medalla d'or.