Dic Isabel i seguesc el camí», va escriure Vicent Andrés Estellés en un últim vers dedicat a la seua dona. Eixe preciós poema, Sonata per a Isabel, el recitava Ovidi Montllor amb la guitarra de Toti Soler, i ja forma part del nostre paisatge sentimental. El vers m'ha vingut al cap en aquestes hores tristes, perquè dir Isabel, en la nostra literatura, ha sigut dir el nom de les dues dones que han marcat les lletres valencianes amb una petjada més profunda: Isabel de Villena al Segle d'Or, i Isabel-Clara Simó en la modernitat.
Dilluns, dia en què s'acomplien vint anys de la mort d' Enric Valor -que tant va fer per la normalització del valencià i per la difusió de les rondalles del país-, coneixíem amb tristesa la pèrdua d'Isabel-Clara Simó. Sens dubte, la narradora alcoiana era la nostra gran escriptora. Amb més de cinquanta llibres escrits. Amb quasi tots els premis grans als que pot aspirar una escriptora. Amb centenars de milers de lectors i lectores de totes les edats. Amb una obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l'italià, el neerlandés i el suec.
Per tot això, Isabel-Clara Simó ha esdevingut un cas extraordinari a terres valencianes des que, amb vint anys, decidira que la llengua d'Alcoi també servia per expressar l'art que portava dins d'ella. Un cas doblement extraordinari, tractant-se el valencià d'una llengua minoritzada -prohibida durant la seua infantesa-, i sent ella una dona en un món tan masculinitzat, quan no masclista, com ha sigut el de l'escriptura.
I malgrat això, la seua paraula no va trobar mai barreres. Com si fora l'indòmit paisatge de les terres alcoianes -tan fecundes per a l'art valencià i que en quatre mesos també han perdut l'actor Pep Cortés i el cantant Camilo Sesto-, Isabel-Clara va fer de la llibertat i l'amor a la terra la seua divisa. I amb eixe esperit, radicalment democràtic, radicalment compromés, aquesta proletària de la cultura, en el sentit més noble i alcoià del terme, ha entrat per mèrits propis en el nostre panteó literari.
Teníem els «homenots» literaris, com Joan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés o Manuel Sanchis Guarner . En Isabel-Clara Simó teníem una «donassa», la nostra gran «donassa». I la seguirem tenint. Perquè ella, que no es va aturar mai davant res ni ningú, com la protagonista de la seua novel·la Júlia, seguirà parlant-nos a través d'una obra rica i extensa. Per això, amb la tristesa pròpia del moment i l'esperança que ens ha llegat, diguem Isabel i seguim el camí.
