«Catòlics: en el patrimoni de la Religió i de la Pàtria hi entra el malfactor per a robar-nos el més preuat que hi tenim: els infants», començava un comunicat que un grup de gironins encesos va publicar al Diario de Gerona el febrer de 1910 després que reobrissin les escoles laiques tancades per la Setmana Tràgica. Entre els signants d'aquest text contrari als centres escolars que «trepitjaven les lleis divines i humanes» que no s'allunya del que subscriu actualment la ultradreta hi apareix l'arquitecte Rafael Masó. Entre 1906 i 1910, el gironí es va mobilitzar en diverses ocasions contra les escoles laiques, la tolerància religiosa o la llei d'associacions; una actitud que el va fer arrenglerar al costat dels sectors més ultres de Girona, crítics a tot allò que reduís el pes de l'Església, i que li venia per adscripció familiar, segons l'historiador Josep Clara.
El professor d'Història de la Universitat de Girona (UdG) mostra a l'article Rafael Masó, militant catòlic intransigent, publicat al darrer volum dels Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, una cara poc coneguda de l'arquitecte i que casa poc amb la seva vessant artística, amb una mirada oberta als corrents renovadors: la del Masó partidari d'un lligam ferri entre la religió i la nació -una idea que concorda, recorda Clara, amb la definició de nacionalcatolicisme que fa José M. Setién- i que va donar suport als moviments que s'oposaven a les mesures liberals del govern espanyol per modernitzar l'Estat a principis del segle XX.
En els primers anys del segle passat, els liberals van buscar les fórmules legals per rebaixar el poder eclesiàstic, amb mesures com una llei d'associacions que limitava la presència dels ordes religiosos en l'àmbit educatiu, la tolerància de les escoles laiques o el matrimoni civil. La resposta del catolicisme va arribar en forma de mítings, manifestacions i mobilitzacions, unes protestes a les quals Masó, juntament amb altres gironins d'esperit conservador, va donar suport.
«Era dels qui relligaven Déu, Pàtria, Família i Tradició, un sistema de virtuts que es contraposava als de les societats modernes», assevera Clara a l'article, que confronta a les seves posicions avançades en el camp artístic.
«Per formació autoritària i amistats clericals, es deixà endur pel catolicisme liderat pels prelats espanyols que tronaven contra el govern liberal de Madrid, per tal d'oposar-se a les iniciatives de tolerància religiosa», explica Clara, que assenyala que, amb l'adhesió a «la croada catòlica», l'arquitecte va defensar «un programa propi d'un temps molt passat, contrari no solament a la Reforma del segle XVI, sinó a la Il·lustració».
L'historiador il·lustra aquest suport amb la signatura de l'arquitecte, per exemple, a favor d'una proclama que cridava els catòlics gironins a un míting a finals del 1906 amb frases com «d'allí en sortirà la veu de protesta del poble catòlic perquè el Govern la senti; que mai com ara la veu del poble serà la veu de Déu». Entre els oradors de l'acte hi havia el seu germà, Santiago Masó.
El responsable, entre d'altres, de la Farinera Teixidor o la ciutat-jardí de s'Agaró, també es va adherir al telegrama que un grup de catòlics gironins va fer arribar al Consell de Ministres el gener del 1910 demanant-li que impedís la reobertura de les escoles «contràries a la religió, la pàtria i l'exèrcit» que havien estat tancades per la Setmana Tràgica.
En reobrir-se els centres laics, van insistir amb un manifest publicat al Diario de Gerona i La Regeneración. El laïcisme «vol sostreure a Déu Nostre Senyor els homes i dones de demà. En l'enteniment de la nostra mainada no vol que s'encengui la llum de la Veritat», resa el comunicat, també suscrit per Masó, i que no s'allunya de les tesis dels qui ara advoquen pel veto dels pares als continguts escolars, l'anomenat pin parental.
Durant aquell 1910, van proliferar els mítings i les manifestacions catòliques, amb aplecs en ermites i santuaris, com el de Santa Afra en què va participar l'arquitecte. Les mobilitzacions, recorda Clara, podien generar un cúmul d'afinitats i incentius: «Situar-se o refermar-se en un nucli de poder ciutadà i prop de les tesis del Bisbat podia reportar encàrrecs professionals a un arquitecte acabat de titular», recorda.
Després d'aquests anys, el catolicisme autoritari de Masó es va moderar gràcies, diu l'historiador, a la quotidianitat del treball, els contactes culturals, l'ampliació de l'horitzó mental i les preocupacions de pare de família.
