El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ha recuperat aquesta temporada Josep Maria de Sagarra amb La Rambla de les floristes, dirigida pel gironí Jordi Prat i Coll. Es tracta d'una peça que va estrenar-se la primavera de 1935 al teatre Poliorama i que ha tornat als escenaris amb el mateix retrat i essència de la societat catalana de l'època, incloent també referències als nous temps. Es va estrenar a la tardor al TNC i té previst fer gira arreu del país, amb parada al teatre El Jardí de Figueres (demà), al Municipal de Girona (dissabte) i al Principal d'Olot (14 de febrer).

L'obra de Josep Maria de Sagarra La Rambla de les floristes és «més que una obra divertida i lleugera», segons Prat i Coll, que en va defensar «la profunditat» durant la presentació a Barcelona, a l'octubre. Per la seva banda, el director del TNC, Xavier Albertí, va exposar que «Sagarra ha estat etiquetat de frívol o costumista, quan és molt més que això», per la qual cosa va aplaudir la «lectura política» que ofereix Prat i Coll a seva posada en escena.

Es tracta d'una obra escrita el 1935, mesos després que Lluís Companys proclamés l'Estat Català, i ambientada el 1868, poc abans que la revolució Gloriosa de 1868 posés fi a tres dècades de regnat d'Isabel II. Segons Prat i Coll, «l'elecció de l'època en què passa l'acció no és casual» en una obra que parla de «la Rambla com un espai de llibertat».

La protagonista és l'Antònia, una dona lluitadora que regenta una parada de flors a la Rambla, testimoni d'excepció de les agitacions polítiques. Aquest «gran personatge femení dels clàssics catalans» torna al teatre interpretat per Rosa Boladeras, orgullosa de poder donar vida «a una dona que reivindica una manera d'estimar sense renunciar a ella mateixa, cosa que en la seva època era impossible».

El director recorda que «quan era adolescent mirava i remirava la cinta de VHS on tenia gravada la versió televisiva que va protagonitzar Rosa Maria Sardà a TV3», però el que el va decidir a portar l'obra al TNC no va ser aquest record, sinó els atemptats del 17 d'agost del 2017. «L'endemà de l'atemptat, molt aviat, vaig fer el mateix recorregut que havia fet la furgoneta hores abans i quan vaig tornar a casa vaig veure clarament que havia de portar a escena aquesta obra», recordava abans de l'estrena de l'espectacle.

L'atemptat no està present explícitament en el muntatge, però sí implícitament, perquè és el que va portar el director «a no parlar només de les persones vives que habiten la Rambla, sinó també de les mortes i els esperits que la transiten». Un missatge que llança «sense modificar el text original» perquè creu que «les aportacions del director han d'anar en la línia de reforçar el missatge de l'autor, no d'aixafar-lo».

Ha mantingut intactes els diàlegs en vers de l'original i s'ha decidit per un vestuari d'època, tot i que «els actors surten a escena amb les sabatilles esportives del segle XXI amb les quals assagen, per deixar palès que estan interpretant l'obra aquí i ara, i que no poden evitar ser ells mateixos».

Una altra de les aportacions del director és la música, que impregna un muntatge en què els actors canten i ballen, «encara que no és un musical», aclareix. A més, la posada en escena subratlla «el diàleg d'aquesta obra amb Street Scene d'Elmer Rice o amb Txékhov, amb el qual comparteix les converses íntimes en llocs públics, el record d'un temps que no tornarà mai més i la cruesa de l'amor».

Pel que fa a l'escenografia, «hi ha moltes gàbies amb sentit simbòlic» i les primeres escenes «tenen un to més realista, ambientat a la primavera, i després se succeeixen les estacions fins a arribar a un hivern nevat amb una certa abstracció».