Autoria i direcció: Denise Duncan. Interpretació: Dani Arrebola, Catalina Calvo, Anna Ferran, Salvador Miralles i Mar Pavlowsky. Diumenge, 9 de febrer. Sala la Planeta de Girona.
Per declarar un incendi, només fa falta una espurna. Una fotesa, el suposat insult d'una nena de cinc anys al seu company de jocs, és el punt de partida de Negrata de merda, un espectacle de Denise Duncan que posa sobre la taula el racisme més quotidià i s'aproxima a la relació entre les famílies de les dues criatures, per veure com es va inflant el globus per la intransigència d'uns i altres.
El muntage, que va passar per la Planeta de Girona el passat cap de setmana, beu de l'obra Un deu salvatge de Yasmina Reza per explorar el que s'anomena microracisme, aquella discriminació incoscient que es fa visible en comentaris i actituds, però també reflexiona amb encert sobre la complexa construcció de la identitat dels infants adoptats.
Tot i que es perd amb alguna trama que no acaba en res -situacions home-dona abusives o una visió molt esbiaixada dels mitjans de comunicació com a eines al servei del sensacionalisme-, Negrata de merda passa la mar de bé gràcies al ritme accelerat que proposa Duncan i a les cinc interpretacions, que piboten entre la caricatura dels extrems i els molts dubtes i tics que tots, espectadors inclosos, tenim i dels que la irritant frase «jo no sóc racista, però...» és només la punta de l'iceberg.
