can Tomàs no es pot dinar al menjador, perquè no hi ha una taula, hi ha un 600. Quan la seva filla, metgessa sense fronteres, torna de l'Àfrica i es troba la sala convertida en una mena de taller mecànic, per poc no cau de cul a terra.
De color verd penicilina i tan lluent que es podria menjar sobre el capó, el cotxe impressiona. L'ha construït el septuagenari, peça per peça, i és una rèplica exacta del que havia tingut la seva esposa Carme, morta fa tres anys. De tan bufó com era, la dona del 600 del títol l'havia batejat com «el Confit».
Des del mig de l'escenari, el vehicle és l'esquer surrealista que el director i dramaturg Pere Riera fa servir per posar en marxa l'engranatge d'una comèdia que es torna drama i que divendres va passar pel Teatre Municipal de Girona. Si en el seu moment el 600, símbol d'una època, va representar la llibertat de la mare de família, ara evidencia el buit que va deixar a casa.
Els actors s'aboquen amb honestedat a la història del vidu, les dues filles i el gendre que enyoren una dona amb cops amagats. Jordi Banacolocha construeix un Tomàs fantàstic, divertit des del primer minut però capaç de mostrar tot el dolor per la pèrdua de la Carme, una serena Mercè Sampietro.
El duel entre les dues germanes -l'enèrgica Àngels Gonyalons i Rosa Vila, sepultada entre massa responsabilitats- funciona perquè no hi ha guanyadora, quan miren pel retrovisor s'adonen que les dues s'han anat fent mal sense voler-ho.
Tanquen el repartiment en Pep Planas, un bon gendre còmplice en la recreació del Confit, i gairebé com un personatge més, el cotxe. «No, un cotxe no, un 600!», com diu, ple d'orgull, en Tomàs.
