Lou Reed, Bob Dylan, AC/DC, Eric Clapton, Police, Michael Jackson, David Bowie o Patti Smith. La llista de saraus que ha organitzat Gay Mercader, el primer promotor de concerts internacionals del país, no té res a envejar a les enciclopèdies sobre el millor de la música de les darreres dècades. Mercader, que ha organitzat més de 3.400 concerts des de l'any 71 i viu des de fa anys a les comarques gironines, va impartir ahir una classe magistral a l'EUMES.

Amb gairebé cinc dècades de carrera en la música en directe, Mercader va assenyalar que ni ell ni els seus socis s'hi van posar «per diners, era passió. I ningú s'esperava que es convertís en la indústria massiva i deshumanitzada que és ara». De fet, va assegurar que, si ara tingués 18 anys, «no tornaria a ser promotor. Ara no ho veig com una feina de futur», va subratllar taxatiu Mercader, que es va dedicar al món de la música «perquè volia veure aquests grups, i Barcelona era un desert».

Amb l'Espai Marfà de Girona ple, Mercader va detallar els seus inicis a París, «en un entorn totalment burgès i privilegiat», que li va permetre descobrir grups com els Beatles i la seva arribada a Barcelona, a principis dels anys 70, on va començar a organitzar actuacions mentre compaginava dues feines: en una sastreria i al Pachá de Sitges. «Jo només tenia a favor meu que sabia parlar anglès i francès», va bromejar, assegurant que, «en aquest negoci, el millor és començar malament, i jo ho vaig fer».

I és que el primer intent, una actuació de Black Sabath a Barcelona, es va haver de suspendre. No es va rendir i va debutar amb el grup noruec Titanic al mateix Pachá on treballava. Era el 71 i no hi tornaria fins dos anys després, amb la Incredible String Band al Palau de la Música: «Alla vaig aprendre què era el màrqueting. Era molt primitiu, però va omplir la sala de peluts: ens posàvem al davant de la taquilla i només havíem de cridar: has vist qui actua avui?».

«Tot era molt cutre», va remarcar, traient èpica al fet d'haver portat alguns dels millors músics de les darreres dècades a un territori encara verge per als concerts de masses: «Aquí el públic era càlid, excel·lent, i això era un plus».

«Si superaves la prova dels Rolling Stones, se t'obrien totes les portes», va assegurar, tot i lamentar que quan va dur el grup de Jagger a Barcelona al 76, la Monumental no es va omplir i la premsa ja deia que els músics eren «vells» i que «els quedaven cinc anys, com a màxim». «Hi vaig perdre diners, com amb l'Elton, l'Springsteen o la Tina Turner», va assegurar Mercader, que va explicar a més que s'ha arruïnat quatre vegades: «Encara no havies acabat de pujar i ja tornaves a caure. La clau era fer més concerts».

«El camí no ha sigut fàcil, però he sigut caparrut», va exposar un pioner que va obrir camí a finals del franquisme i que va trobar en Manuel Fraga «un dels seus millors clients» a l'hora de muntar espectacles. El canvi polític, però, també es va notar a la professió: «al principi et podien trepitjar i no passava res. Al 80 el governador civil de Madrid ens va vetar Bob Marley per subversiu, però al 84, quan em vaig trobar quatre ministres en un concert de Dylan i Santana vaig veure que la cosa havia canviat».

Preguntat per la situació de la música actual, plagada de festivals, va assegurar que era un forat que mai li havia interessat. «És un model que va inventar Neo Sala i Doctor Music -la competència-, avançant-se, i que els altres han replicat. Ara em pregunto si ha tocat sostre», va dir.

Les grans corporacions internacionals dominen ara el sector. Una d'elles, l'americana Live Nation, li va comprar l'empresa el 2006. Feia temps que li plantejaven i l'estrès, la voluntat de «no deixar a la intempèrie els treballadors d'una empresa gairebé familiar», una visió estratègica del mercat i la intuïció que l'interès de la companyia no duraria per sempre van contribuir a fer que Gay Mercader deixés enrere un negoci que l'atreia perquè era «anàrquic» i «subversiu»: «Quan ho feia jo, no ho feia ningú més».