Montse Palma: «El debat del pla Bolonya va parlar més de títols que d'aprenentatge, que era el nucli»

Què és el pla Bolonya?

Parlem de pla, però Bolonya és una declaració, un acord que promouen d'entrada França, Alemanya, Itàlia i Gran Bretanya i que primer subscriuen una vintena de països i al que se n'hi han incorporat, de dins i fora de la Unió Europea, fins a arribar a uns 50. Són poc més de dues pàgines que estableixen un acord marc per promoure un espai europeu d'educació superior, un espai comú, on s'estableixi la facilitat per la mobilitat dels estudiants, docents, tècnics i investigadors. Per poder fer això, ens hem de posar d'acord en una estructura mínimament homologable i amb uns procediments d'intercanvi i de reconeixement mutu.

I quin és l'origen del projecte?

És fruit dels anys d'Erasmus. Al 99 ja portàvem uns anys de convocatòries Erasmus i des de les institucions europees es va veure que era molt interessant per construir Europa, per construir ciutadania. A més d'aquesta mobilitat amb una dimensió social, també es buscava afavorir la qualitat, per això hi ha un punt important que parla de l'avaluació de la formació i es creen les agències de l'avaluació de la qualitat. Una de les primeres va ser l'AQU, la de Catalunya.

Per què va tenir tan mala premsa Bolonya, quan es va implantar?

A vegades parlem de Bolonya donant-li la culpa de moltes altres coses que no són Bolonya: en nom de Bolonya hem dit coses que no ho eren i, en canvi, no hem fet tot el que Bolonya ens comprometia a fer.

Per quin motiu?

Hi ha coses que tenen a veure amb la política universitària que cada govern ha decidit. Amb Bolonya o sense Bolonya, les taxes universitàries s'haurien apujat igual si així ho decidia el govern; que hi hagi precarietat laboral del professorat, tampoc hi té a veure, té a veure amb què els governs decideixin no treure places o destinar més finançament al sistema públic; que les beques siguin millors i pitjors, també depèn de la política de cada govern. A Bolonya el que és de Bolonya i la responsabilitat de cada govern, a qui pertoca.

És un dels processos amb més impacte sobre la universitat dels darrers anys?

L'esforç que s'ha fet en aquests vint anys, especialment els primers deu, ha sigut molt important i ha ajudat a canviar coses. Jo diria que aquesta suma d'esforços i treball constant entre països ha estat molt important. El problema és que com que no hi ha una política educativa europea comuna, perquè és dels estats i la UE no hi té competència, després de cada reunió per establir compromisos, cadascú se n'anava a casa seva i prenia les mesures més adients: n'hi ha que tenen millors sistemes de beques, inverteixen més o les lleis són diferents.

Llavors?

S'ha anat avançant en aquest espai compartit, però amb divergències i disfuncions. Tot i que hi ha un esforç important en posar en marxa un mínim dels acords, per exemple en l'estructura de les titulacions -grau, màster i doctorat-, el crèdit europeu o el suplement europeu al títol, un annex que defineixi les competències adquirides i això sigui compatible en un altre país. Però encara hi ha dificultats a vèncer.

No ha estat la gran revolució que havia de ser?

Bolonya era la gran oportunitat per modernitzar i ajustar i adaptar l'ensenyament superior a la societat del coneixement i la tecnologia. A vegades tens la sensació que Bolonya hauria d'haver estat una gran oportunitat per fer aquesta revolució, aquest canvi en les metodologies, en posar l'estudiant al centre del procés, que això també és Bolonya: el model d'aprenentatge i passar de la transmissió de coneixement a la construcció de coneixement. En això s'hi ha prestat poca atenció, sobretot en els debats polítics.

I les universitats?

Les universitats han fet un esforç gran, s'han canviat metodologies i tot i no tenir recursos i patir la crisi, perquè les retallades ens han afectat molt, s'han fet esforços per a la renovació i adaptació a nous formats. La Facultat de Medicina de la UdG és un exemple d'innovació docent en línia de les propostes de l'entorn de la declaració de Bolonya.

Així s'han cregut més la filosofia de la declaració les universitats que no pas els estats?

Depèn. Hi ha hagut governs que han fet apostes molt clares pel canvi metodològic. En el nostre cas, l'anàlisi del debat parlamentari, que és on els grups polítics posen sobre la taula els temes que els interessen, es veu que hi ha anys que només es parlava de Bolonya a les comissions i després arriba un moment, quan hi ha polèmica al carrer, que el debat es porta al ple. Quan hi ha mobilització i conflicte, el 2008, al Congrés també s'incrementa l'interès, amb més iniciatives, preguntes al president del govern...

De què es parlava?

La reforma de les titulacions va ser el tema estrella a Espanya. Ens vam preocupar moltíssim dels títols: de quants n'hi havia, quins es posaven i quins es treien, si valdrien o no... Els col·legis professionals, que no els ocupadors, van ser els que més van fer sentir la seva veu, en el que crec que va ser un debat corporatiu, del «meu, meu, meu» en les enginyeries, arquitectures... El debat va tenir unes claus que no són les mateixes que en altres països, perquè els nostres títols et donen habilitació professional des del moment que te'l treus, i en altres llocs cal algun tipus d'examen o procés per ingressar a la professió.

Hi havia la sensació que es corria per implantar una cosa que tindria una repercussió molt important.

A Espanya, del calendari que hi havia, vam estar-ne la meitat sense fer res. El procés arrenca el 99, i Espanya no es posa a treballar de veritat en Bolonya fins al 2004. A finals del 2003 es comença a prendre algun acord, però més per la feina que havien fet les universitats que no per la del govern. Els governs del PP que hi va haver fins al 2004 no van moure fitxa, no els interessava Bolonya. Si mires el debat, a les compareixences del govern ni se'n parla.

I a partir del 2004?

Del 2004 al 2010 es va haver de córrer molt, i quan corres a vegades es prenen decisions precipitades, es cometen alguns errors i no hi ha temps per fer el debat, l'explicació i la informació per generar un nivell de comprensió adequat a la població afectada.

Per això hi va haver protestes?

Bona part de les protestes van ser producte de malentesos que porta el fet de córrer molt, i algunes van ser atiades de forma interessada per provocar conflictes al govern de torn. El curiós és que algunes protestes dels estudiants tenien més a veure en els interessos corporatius dels col·legis professionals que en els seus. En el debat de Bolonya vam parlar més d'atribucions que de competències, de títols que d'aprenentatge, que era el nucli. Bolonya no ens obligava a res, ens posava un marc, un espai per establir mecanismes per entendre'ns, intercanviar i reconèixer-nos.

En la presentació del llibre, el ministre Pedro Duque va parlar d'una reforma legal per internacionalitzar la universitat espanyola. Cal aquesta reforma?

Tendim a arreglar-ho tot amb lleis, però més que fer-ne de noves hauríem de fer servir bé les que tenim. La llei d'universitats del 2007, de la que vaig ser ponent, podria haver tingut més recorregut del que ha tingut. Revisant-la i activant algunes de les coses que preveia, potser seria suficient.

El problema principal de la universitat actual és el finançament?

Sí, tenim unes universitats infrafinançades. No podem exigir quan no s'inverteix prou en capital de futur. La universitat és motor de progrés, de benestar de vida. Surten molts rànquings, però en finançament estem en inferioritat de condicions per competir amb els col·legues de l'espai comú.