Són conscients que cal fer-ho, però també que hi ha molta feina per fer i que van tard. Reivindicar les artistes presents a les seves col·leccions, detectar les que hi haurien de ser i no hi són i rellegir, amb uns altres ulls, els seus fons són algunes de les accions dels museus gironins per incorporar la perspectiva de gènere i fer aflorar el rol de la dona en l'art. Els responsables de museus com el d'Art de Girona, el de l'Empordà o el de la Garrotxa coincideixen que, si bé no és una «demanda a crits al carrer», «la societat reclama la visibilitat de la dona», i els museus han de ser-hi.

«Perquè som unes institucions culturals públiques que durant segles han ignorat les dones, és un deute. Hi ha una sensibilitat, una nova manera d'explicar les coses, i hi hem de contribuir. Quan ho fem, la gent ens ho agraeix i se sent més ben representada», explica la directora del Museu d'Art de Girona, Carme Clusellas. Del mateix parer és la directora dels museus d'Olot, Montserrat Mallol, que apunta que «una les responsabilitats dels museus és provocar la reflexió». Al seu torn, el responsable del Museu de l'Empordà, Eduard Bech, reconeix que «anem tard, perquè en molts altres països ja és una realitat».

Tots tres formen part de la Xarxa de Museus d'Art de Catalunya, que des de fa un any i mig compta amb una comissió sobre identitats i gènere per treballar «amb una mirada global» sobre el fons d'art públic del país, recorda la directora del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, Mireia Rosich, que coordina el grup.

«Hem de pensar més enllà de la col·lecció pròpia i compartir coneixement, buscar les coincidències i les llacunes», assegura Rosich, que recalca la importància de treballar amb les universitats i amb una altra xarxa, la dels museus d'història, que fa temps que aborda les qüestions de gènere.

Un dels primers encàrrecs de la comissió ha estat determinar la representació femenina a les col·leccions i quines artistes s'exposen permanentment, un primer pas que, apunta, s'ha d'acabar traduint en canvis en la política d'adquisicions, el discurs dels museus i les accions formatives i pedagògiques.

En aquest primer diagnòstic, les artistes hi surten clarament perdent: hi ha poca obra signada per dones, majoritàriament de les darreres dècades, i l'exhibida de forma habitual és testimonial, sovint perquè queden fora de la cronologia del discurs del museu.

Al fons del Museu d'Art de Girona hi ha unes vuitanta artistes de les quals només una, Mela Muter, té una obra exposada de forma permanent. «La majoria de les que tenim són posteriors a 1950, i la permanent arriba fins a 1920. Casar que, a més, tinguin vinculació amb les comarques gironines ho complica encara més», explica Clusellas.

«Les artistes del gòtic o del Renaixement són les grans desconegudes, perquè si n'hi havia, el seu nom no era rellevant. Treballaven als tallers i el nom que n'ha quedat és el del mestre. Vivien tan sotmeses a l'estructura gremial que quedaven amagades», apunta.

En aquest sentit, el museu provincial va presentar l'any passat l'itinerari En clau de dona, per realçar dones que sí que estan documentades en la història de l'art. «Ens permet mostrar una història amagada, la de les dones molt vinculades a la creació, com les de la nissaga Borrassà», indica. A més, «a través de l'art i en col·laboració amb historiadores com la medievalista Teresa Vinyoles, podem veure com l'art ha recollit la situació de la dona al llarg dels anys. L'itinerari acaba fins al segle XV, i ara volem anar més enllà del gòtic», detalla Clusellas, que afegeix que la voluntat és acabar oferint un recorregut alternatiu al clàssic del museu, per veure «com les mateixes obres expliquen un nou relat».

Tot plegat es complementa amb una línia d'exposicions que, entre d'altres, ha dedicat mostres temporals a Olga Sacharoff o la mateixa Muter, «artistes oblidades que en el seu moment van tenir molt reconeixement». Ara tenen entre mans una exposició dedicada a la secció d'art de la revista Feminal, de principis del segle XX, o una de Celso Lagar, que farà un apunt sobre la seva esposa, l'escultora Hortense Begué.

La cronologia també incideix en l'escassa presència femenina al Museu de la Garrotxa: de les 32 artistes que hi ha a la seva col·lecció només n'exposa una, Teresa Artigas, del segle XIX, una de les alumnes de Josep Berga i Boix.

«La majoria de les que tenim són contemporànies, i no entren en el discurs de l'exposició permanent, que va del segle XVIII fins als 70: Josefina Coderch, Isabel Banal, Rosa Serra... ens tocarà revisar-les, estudiar-les i donar-los la visibilitat que mereixen a partir d'exposicions i d'altres projectes», explica Mallol. «L'absència de dones a la permanent pot tenir lògica, el que no en té i volem canviar és la programació d'arts visuals contemporànies, per això ens hem proposat programar com a mínim una dona a l'any», diu.

Mallol destaca la necessitat de la recerca, per saber més de les dones artistes de la Garrotxa del XIX: «Fa uns anys vam dedicar una exposició a les deixebles de Berga i Boix i ens va costar moltíssim trobar obres. L'Escola de Dibuix no admetia noies i poques s'hi van dedicar tota la vida. Si haguessin continuat, algunes haurien sigut bones, van ser talents que no van créixer. Quan anàvem a veure els familiars, cap tenia l'obra penjada. Ni les famílies donaven valor a l'obra de la dona artista: el prestigi era per als homes, si les dones pintaven, era per passar l'estona», lamenta.

La investigació per treure a la llum les dones artistes i conèixer-les bé és una de les apostes del Museu de l'Empordà, que al fons hi té 75 dones representades i d'exposades, cinc.

A més de la recerca, «cal augmentar la presència de dones al fons. Tenim una línia dins la política d'adquisicions per adquirir peces de dones. En dos anys hem incorporat obra de Carme Escursell, alumna de Ramon Reig; de Mònica Campdepadrós o Elena Paredes», assenyala Bech.

Així mateix, l'equipament també té projectes expositius en marxa que preveu presentar aviat, així com una iniciativa per visibilitzar joves artistes que alterna, de forma paritària, homes i dones.

Més enllà de la musa

Els Museus Dalí també potencien, des de fa temps, la figura de Gala com a creadora, desbordant el paper de musa. «Sempre hem tingut clar que calia reivindicar Anna Maria Dalí i Gala, més enllà de la perspectiva canònica», explica la seva directora, Montse Aguer.

L'any passat es va poder veure al castell de Púbol una mostra amb fotografies fetes per fotògrafes, entre elles, Gala. «Va dissenyar objectes surrealistes, hem publicat un diari seu i estem subratllant el seu rol en l'obra de Dalí, que signava algunes peces a mitges», continua.

«Són projectes que fa temps que eren sobre la taula, però el canvi de tendència ajuda. L'ambient no et condiciona, però sí que t'influeix i t'anima a continuar així», conclou Aguer.