L'escriptor i assagista català Luis Racionero (1940-2020), un intel·lectual eclèctic i difícil d'encasellar que sempre va escapar de tot el que pogués limitar la seva llibertat i que va estar molt relacionat amb les comarques gironines, va morir ahir a Barcelona als 80 anys. Novel·les, assajos, articles i memòries conformen l'extensa obra d'aquest escriptor heterogeni, apassionat, amant de la bona vida que va plasmar en la seva obra, com Manual de la buena vida (2017) o Memorias de un liberal psicodélico, que va ser Premi Gaziel 2011.

Luis Racionero Grau, escriptor, economista, assagista i exdirector de la Biblioteca Nacional, va néixer el 1940 a la Seu d'Urgell. El 1965 es va llicenciar en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, on també va estudiar enginyeria tècnica industrial. De 1968 al 1970 va residir a Berkeley (Califòrnia, EUA) i va obtenir el grau de màster en Planificació Urbana. A partir de llavors va exercir de consultor en urbanisme per a entitats públiques del Brasil, Algèria i Espanya i va ser professor a la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona, Autònoma de Madrid i a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.

El 1977 Racionero va decidir abandonar la ciutat i els seus treballs per a refugiar-se en la literatura i va fixar la seva residència al veïnat de Cinc Claus de l'Escala.

La seva producció literària va començar el 1972 amb Ensayos sobre el Apocalipsis. A la dècada dels 80 es va convertir en un dels assagistes de més vendes a Espanya, amb obres com España en Europa (1987) o Florencia de los Medicis (1989). Col·laborador de diferents mitjans de comunicació, com La Vanguardia, El País, ABC o Mundo Deportivo (era un gran seguidor del Barça) va rebre importants guardons literaris, com el Premi Anagrama d'assaig (1983, Del paro al ocio), el Premi Fernando Lara (1999, La sonrisa de la Gioconda), l'Espasa (2000, El progreso decadente), el Carlemany (2000, El último cátaro) i el Prudenci Bertrana de Girona (1981, Cercamón).

Després de la seva etapa bohèmia californiana, va protagonitzar una aproximació al nacionalisme (va ser candidat d'ERC per Girona el 1982), per acostar-se després a el PP. A partir d'aquí, el 1996 va ser nomenat director de Col·legi d'Espanya a París i el 2001 director de la Biblioteca Nacional.

Prova del seu eclecticisme són altres aspectes de la seva biografia com haver estat un dels fundadors de la revista Ajoblanco o el dissenyador del claustre modern de la Seu d'Urgell, amb capitells on conviuen personatges com Dalí i Franco, entre d'altres.