Durant molt, massa temps, s'ha associat comèdia televisiva a sitcom, justament un dels subgèneres que menys ha sabut adaptar-se a l'evolució de les sèries. Avui, veure una ficció de riures enllaunats equival a sentir-se entrant en una màquina del temps, però afortunadament no són pocs els creadors que han sabut llegir les profundes transformacions narratives de la comèdia i han sabut tornar-la un fenomen tan ambiciós creativament com qualsevol altre.

Això no vol dir que la sitcom no continuï essent un valor segur a l'hora d'alegrar un dia. Friends (Netflix, HBO i Amazon), sobretot, però també intents irregulars però amb moments afortunats com How I met wour mother i apel·lar-te al que hi ha d'absurd i divertit en les relacions humanes.

Ara que el confinament ens permet crear finestres d'oportunitat de recuperar sèries de llarg recorregut, és un gran moment per recuperar dos clàssics del subgènere que han determinat la manera d'enfocar l'humor a la petita pantalla: Seinfeld i Frasier (de moment, a cap plataforma). A banda de ser complementàries, són l'exemple que malgrat la caducitat del seu format la intel·ligència i brillantor d'uns guions ho redimeixen absolutament tot. I veure-les ara és adonar-se que, en sitcoms, sí que serveix aquella vella màxima que els temps passats van ser infinitament millors.

Si parlem de comèdies modernes, i també de modernització de la comèdia, hem de parlar de The Office. A més, aquest és un dels pocs casos en què es pot equiparar la versió original (britànica, aquí) i el seu remake nord-americà, disponible a Amazon. Tant Ricky Gervais con Steve Carell van saber il·lustrar con ningú la profunda estupidesa del cap autoconscient i les contraindicacions de la vida laboral.

Ambdues sèries s'han tornat fonamentals també per entendre el fenomen Mockumentary, aquest nou gènere que utilitza els recursos narratius i estètics del fals documental per dotar de verisme el que s'explica i que sovint s'empra per donar la volta als clixés, com també es va aconseguir a les primeres temporades de Modern Family o a la mai prou reivindicada Arrested Development (Netflix).

En aquest mateix estil s'hi pot inserir Curb Your Enthusiasm (HBO),Curb Your Enthusiasm aquesta meravella en què Larry David s'interpreta a ell mateix i on aprofita l'avinentesa per analitzar amb mala bava la mania col·lectiva a quedar bé davant determinats absurds relacionals. Fa dues dècades que és una de les millors comèdies en emissió.

Narrativa moderna

I en termes de narrativa moderna tampoc ens podem oblidar de Lo que hacemos en las sombras (HBO), la sèrie basada en la pel·lícula de culte sobre la vida quotidiana d'uns vampirsLo que hacemos en las sombras. Impossible no veure-la i fer-se com a mínim mitja dotzena de tips de riure per episodi.

Molt sovint hi ha excel·lents comèdies que no figuren a les llistes del millor de l'any i, en canvi, han sabut convertir-se en plats televisius imprescindibles. N'hi ha tres de particularment recomanables.

Una és Better Things sobre les adversitats d'una actriu a qui la indústria comença a excloure per la seva edat i que s'ha de fer càrrec d'una mare insidiosa i tres filles en conflicte permanent. Una altra és Derry Girls (Netflix), sèrie ambientada a la convulsa Irlanda dels anys 90 i que descriu les desventures quotidianes d'un grup d'alumnes d'institut confrontades al sexe, la religió i la família.

No hi ha ni un sol episodi de les seves dues temporades que no sigui un prodigi de reflexió i diversió. I finalment, Sex Education (Netflix),Sex Education també sobre l'univers adolescent i en aquest cas centrada en un alumne, fill de sexòloga, que esdevé el gran guru de les inquietuds col·lectives. Una sèrie que treu petroli de tots i cadascun dels seus personatges i que té entre els seus secundaris una de les actrius més importants de la televisió de les darreres dècades: Gillian Anderson.

I finalment, una altra imperdible: The marvelous Mrs Maisel (Amazon).The marvelous Mrs Maisel Aquesta sèrie, sobre una dona que a l'Amèrica dels anys 50 desafia tots els sobreentesos per convertir-se en monologuista, és una demostració de com equilibrar un tema clau (l'apoderament femení) amb un estil de comèdia que apel·la als grans clàssics del gènere. La seva protagonista, Rachel Brosnahan, ha guanyat nombrosos premis per la seva feina a la sèrie i no és estrany.