Poques certeses hi ha en aquest moment sobre l'endemà, però el que ja és segur és que són i seran temps durs per a les arts, perquè la crisi actual burxa fins al moll de l'os en l'endèmica fragilitat de la cultura. La volatilitat de les ajudes promeses a la professió, les escurades butxaques dels espectadors, la incertesa sobre la data i les condicions del postconfinament i sobretot, el fet que se'l consideri una qüestió secundària, aprofundiran encara més en la ferida d'un sector que, ja n'és conscient, serà dels últims a recuperar la normalitat, malgrat que la literatura, l'art, el teatre, la música o el cinema s'han convertit en un refugi per a molts aquests dies.

Pel dramaturg Oriol Morales, quan afluixi la tempesta la cultura serà dels sectors més perjudicats, perquè «no és vist per ningú, i molt menys per les institucions, com essencial». «Hi haurà menys públic, menys ajudes, menys diners i més precarietat. I això passarà, com sempre, en moments en què la cultura serà més necessària que mai perquè ens estarem reconstruint com a persones i com a societat. Això serà el que farà que la roda no pari, i que des de la més absoluta misèria, des de la precarietat més abismal, sorgeixin propostes que dialoguin amb la realitat, sigui per parlar de nosaltres, per entretenir-nos o pel que sigui», continua l'autor de Bruels, que tenia funcions previstes a Girona el 17 i 18 d'abril.

«Des del 2008 el sector està tocat de mort i moribund», es lamenta l'actriu, directora i dramaturga Carla Rovira, que desitja que «la crisi serveixi dignificar-lo i situar-lo al lloc que li pertoca. Ja n'hi ha prou que la cultura sempre sigui l'última de la cua. Estem veient que les prioritats d'economia i mercat s'estan ensorrant. La gent no viu de primes de risc, la gent viu amb cures, salut, menjar i somnis. Prioritzem-ho».

A Llàtzer Garcia també li reca «la poca fe en la cultura, malgrat la set que hi ha d'ella». «Fins que no s'entengui que és una primera necessitat i no un simple entreteniment, les coses seran complicades. I és obvi que és una primera necessitat, per l'esperit», insisteix. Tot i així, creu que «ens en sortirem, com sempre, picant pedra. Esperem, però, que per un cop no piquin pedra només els de sempre».

El que fa més por és que no hi ha res segur, recalca Frank Bayer. «Quan es tornaran a obrir les sales? I un cop s'obrin, com haurà baixat el nivell de vida de la gent com per anar al teatre com abans? Com afectarà això als professionals que fan mans i mànigues per viure d'això?», s'interroga el dramaturg, que va debutar amb El brindis, dirigida per Cristina Cervià, el 2018. «Nosaltres tenim una productora i és molt senzill: el teatre de per si ja és deficitari, no hi guanyes diners o pocs, i un accepta posar-se en aquest món sabent que aspirarà a cobrir despeses i a guanyar alguna cosa si la producció funciona, però clar, després d'aquesta situació no sé com quedar», explica.

Amb una estada tancada a Barcelona per a l'octubre i diversos bolos a la tardor, no veu clar com anirà. Des del seu punt de vista, «el millor que pot passar és que en lloc de la tardor ho fem a la primavera del 2021, el pitjor, que tanquin sales i amb elles mori el teatre fet fora de les grans productores. Aquí hi ha el dubte de com anirà amb La Gàrgola. Podrem fer un tercer projecte? Espero que sí».

La resposta del públic

El cop pel teatre és «molt gros», opina Ferran Joanmiquel, que creu que les sales més petites són les que ho passaran més malament, i alguna potser acabarà tancant. També li sembla que, superat el tancament, la gent necessitarà «fer una descompressió i sortir a espais oberts, a la natura». «Més endavant el públic tornarà a les sales, d'això n'estic segur, però no sé si de seguida», reconeix.

«Tocarà reivindicar-nos», subratlla Morales, que critica que «segurament no ho sabrem fer bé del tot», perquè «sempre que reclamem millores canalitzem molt els esforços en demanar ajuda a unes institucions que ens han abandonat totalment a la nostra sort, per deixadesa i incomoditat. I, tot i que això ho hem de seguir fent, cal dialogar amb el públic potencial».

«Aquests dies molta gent pot omplir el buit existencial a què s'han vist abocada amb productes culturals sense els quals tot seria molt més difícil. I aquesta gent està prenent consciència del valor i de la necessitat de la cultura. Apel·lem a això, siguem-ne conscients, o perdrem de nou», conclou.