Quan es va estrenar La maldición de Hill House, magnífica adaptació de la novel·la de Shirley Jackson, va haver-hi cert quòrum a dir que es tractava d'una de les millors sèries del seu any, i també posava de manifest que el gènere de terror viu un esplèndid moment de forma. Potser a la televisió no tant com al cinema, on ha aconseguit un nivell d'acceptació mai vist fins ara, però igualment està regalant una bona llista de títols que aconsegueixen quedar-se al teu subconscient i complicar-te una mica els teus trànsits domèstics. El cas de la sèrie de Mike Flanagan per a Netflix és particularment meritori, perquè agafa un motllo molt clàssic (el de les cases encantades) i sap donar-li la volta, i aquest és un dels principals motius pels quals hi ha tantes expectatives amb la segona temporada. Però sobretot és fonamental perquè molt probablement marcarà el camí a seguir per a futures produccions del gènere.

En qualsevol cas, han passat moltes coses abans, durant i després de la visita a Hill House. Si anem una mica enrere, ens trobem produccions amb grans noms però que van punxar injustament, com The River, sèrie de la cadena ABC que unia els talents d'Oren Peli i Steven Spielberg però que va fracassar amb el seu intent d'exportar el found footage a la televisió; o Hemlock Grove (Netflix), una guerra entre vampirs i licàntrops que, malgrat uns bons efectes visuals i la presència de Famke Janssen, mai no va acabar de quallar entre el seu públic natural.

Un dels costums televisius del gènere és el d'adaptar grans pel·lícules a la narrativa serial, i que de moment ha donat peu a dos grans títols: un és, sense cap mena de dubte, El exorcista (HBO), que mai no va fer grans audiències però és una esplèndida revisió del clàssic, i l'altre és Scream, la darrera producció de Wes Craven abans de morir i que té l'encert de reproduir l'estil de les quatre entregues cinematogràfiques sense incórrer en clonacions. Les seves dues primeres temporades són a Netflix i la tercera deu estar a pocs temps d'estrenar-s'hi.

Al llarg dels darrers anys, les sèries de terror han proliferat a les diferents cadenes i plataformes, fins al punt que durant els darrers cinc anys han estat un gènere gairebé omnipresent a les llistes d'estrenes anuals. Hem trobat sèries fallides però amb elements interessants com Outcast (ara mateix no és a cap plataforma), lloable intent de refundar els relats demoníacs; Slasher (Netflix), singular producció canadenca que vol ser una posada al dia de l'estil que li dóna títol, i que si bé no aconsegueix aportar-hi grans novetats, com a mínim és honesta i entretinguda, o la producció francesa de Netflix Marianne, que és molt irregular però introdueix un personatge que vol fer por i, efectivament, en fa. L'auge televisiu del gènere s'ha mostrat especialment productiu en el format de les antologies, i això és gràcies a l'aportació de la que és una de les sèries fonamentals de la modernitat: American Horror Story. La producció de Ryan Murphy, disponible a Netflix, s'ha dedicat al llarg de les seves temporades a explorar diferents estils i subgèneres del terror amb una consciència de causa realment admirable.

Potser no totes tenen la mateixa qualitat, però n'hi ha algunes (com la segona, ambientada en un sanatori, o la darrera, un homenatge als psicòpates dels 70 i 80) que són imperdibles. En la seva estela han aparegut Channel Zero (HBO), The Terror (Amazon) o la mai suficientment reivindicada Castle Rock (Movistar), sèrie que es dedica a reinventar l'univers de Stephen King partint d'alguns dels seus escenaris i personatges més populars. Tampoc ens podem oblidar d' Into the dark, un lloable experiment de Hulu (aquí distribuït per HBO) que proposa una sèrie d'episodis de 90 minuts que s'estrenen coincidint amb alguna festivitat icònica, com Nadal o Acció de Gràcies.

Pel que fa als zombis, si del que es tracta és de passar por (per riure ja tenim The Walking Dead) el millor que es pot fer és tirar de Kingdom, sèrie coreana de Netflix sobre una plaga que converteix una societat feudal en un niu de caos i destrucció. Inquieta perquè, per fantàstica que sigui, el seu hiperrealisme posa la pell de gallina.