profitant que fa poc que hem celebrat l'onomàstica de sant Jordi, patró de cavallers errants i llibreters, que el geni de Cervantes va unir de manera perenne en el seu text universal, m'agradaria reflexionar sobre una de les obres més espectaculars que Peter Paul Rubens va crear entorn al mite d'aquest oficial romà. Es tracta del llenç de sant Jordi i el drac que acull el Museu del Prado. És una pintura que va realitzar durant els anys que l'artista va passar a Itàlia (1600-1608), i de la qual no es va desprendre mai. És després de la seva mort, el 1640, quan el rei Felip IV l'adquireix, i passa a formar part de les col·leccions reals fins al seu traspàs al Museo Real de Pintura del Prado el 1834.

La llegenda explica com sant Jordi salva una ciutat terroritzada per un drac donant-li mort, just en el moment en què l'animal es disposava a devorar la filla del rei local. Els referents clàssics de la història els trobem en el mite de Perseu i Andròmeda, que la tradició assumeix com la idea de l'home just defensant el feble. Sant Jordi es converteix així en el perfecte cavaller, el que no segueix el seu camí mirant cap a un altre costat, no fuig de la seva destinació sinó que s'hi enfronta. Un ideal, per cert, present en El Quixot de Cervantes, i que, no sé si per casualitat o causalitat, es donen cita cada 23 d'abril.

El fet que Rubens mantingués aquest llenç de més de tres metres d'alt entre les seves col·leccions és significatiu de l'especial estima i significació que la peça havia de tenir per a l'artista. Tot ho ocupa el genet sobre la seva muntura, amb l'espasa enlaire disposat a donar l'estocada final al drac malferit del primer pla, i la torsió del cavall en corbeta. Rubens ens ha deixat en suspens davant el final imminent de l'acció.

El sentit dinàmic que aconsegueix l'artista amb aquest moment inacabat transcendeix el pla per implicar-nos emocionalment en l'escena. Fins i tot els núvols tempestuosos de la dreta incideixen en aquest moment dramàtic. Només la jove en el segon pla a l'esquerra roman estàtica, acollint el xai que se li acosta buscant refugi. Ella i nosaltres estem en el mateix pla. Esperant que el cavaller ens alliberi, al fet que l'home d'acció acabi la feina. No és estrany que Rubens, en certa manera, es veiés reflectit en la figura de sant Jordi. La seva biografia ens parla d'un home culte, refinat, amb domini de diversos idiomes, que va saber moure's per les corts europees al més alt nivell, i que va arribar a fer delicades tasques diplomàtiques. Així ho va enviar el duc de Màntua el 1603 a tractar amb la cort de Felip III i, posteriorment, els arxiducs Isabel Clara-Eugenia i Alberto des de la cort de Brussel·les a Anglaterra primer i després a Madrid, el 1628, per a concertar el denominat «assumpte anglès», pel qual la monarquia hispànica buscaria el seu aliat a Anglaterra i no a França, com posteriorment va ocórrer.

Rubens, per tant, igual que sant Jordi, és també un home d'accions. Un posicionament vital que l'artista assumeix durant la seva estada a Itàlia. Acaba de veure el fresc perdut de la Batalla de Anghiari de Leonardo del palazzo Vechio de Florència del qual fa un dibuix el 1603 (museu del Louvre), la versió de Rafael del mateix tema en possessió dels Sforza i que ara és també en el museu parisenc, i està impregnat de la tradició clàssica que desborda tota la península Itàlica.

Rubens idea un sant Jordi que desborda l'escena. És la representació del perfecte cavaller, l'ideal del miles christi. El defensor de la fe, dels febles, de la Justícia enfront de tots aquells que atacaven els valors més intrínsecs de l'Europa del segle XVII. Les guerres internes, la Reforma protestant, l'embranzida del «turc» al Mediterrani, porten un home d'una gran formació i capacitat d'observació i intel·ligència a crear una obra atemporal. Un referent per a ell, i una obra representativa del Barroc europeu com cap.