Desaparèixer li va bé, a l'alcaldessa de Barcelona, i és el que fa quan hi ha problemes. Va inhibir-se l'1 d'octubre, va marxar de vacances i el regidor Batlle va haver d'enfrontar tot sol la delinqüència estiuenca, i en clar contrast amb d'altres alcaldes, com Almeida a Madrid, ha desaparegut durant els dies més difícils de la crisi de la COVID-19. Per d'alguna manera tornar, i fer-ho amb la mateixa demagògia de sempre, Ada Colau va empescar-se el concert dels balcons per quedar bé amb el sector.

El contracte que l'Ajuntament va signar amb cadascun dels artistes contenia la peronista pagueta de 1.000 euros als cantants si eren solistes, i de 1.500 als grups, per interpretar cadascun d'ells una sola cançó. Tots van acceptar-la, i tots estaven al cas, també, del desplegament tècnic que caldria: una unitat mòbil a cada casa amb capacitat per enregistrar i emetre en directe la seva actuació. Els 200.000 euros que costava l'esdeveniment comprenien, doncs, aquests dos conceptes. És una xifra que als que no hi entenem ens pot resultar més o menys escandalosa, però que sobretot pel que fa a la part logística, s'ajusta als pressupostos que en aquest ofici són els raonables.

Igualment cal dir que, tot i que pugui ser discutible, que ho és, la qualitat i la quantitat de programes que TV3 contracta a El Terrat (integrada ja a Mediapro), no hi ha gaires empreses que a Catalunya tinguin la capacitat operativa ni l'experiència per assumir amb garanties l'organització d'un concert d'aquestes característiques.

I a més a més, els artistes van signar un contracte. Van comprometre's com es comprometen les persones lliures: acceptant les obligacions i les contrapartides. Quan Twitter es va encendre de suposada indignació per la xifra dels 200.000, alguns grups i artistes es van fer el que Sabina en diria « la niña tonta en medio de una orgía», van cedir a la pressió de la ira desbocada i van anunciar que faltarien al seu compromís, i al seu contracte, i que no participarien en l'acte.

És un frau que Txarango es faci l'escandalitzat pel preu d'aquest concert quan s'ha dedicat els darrers anys a cantar de festa major en festa major, amb un catxet de no menys de 25.000 per actuació, pagats per l'ajuntament de torn. És molt poc professional que un artista o grup no respecti el contracte que ha signat, i molt cínic que critiquin l'Ajuntament per pagar el que costa l'organització del concert i que no expliquin que ells havien acceptat de cobrar 1.000 euros per interpretar una sola cançó, i si eren un grup, 1.500. I finalment demostren tenir molt poca personalitat, si no poden aguantar el linxament virtual de la turba encegada.

El populisme, com totes les baixeses, té el seu efecte boomerang, i Colau, que és tan covarda com els artistes que l'han plantada, ha cancel·lat el concert en lloc d'explicar com defensa la cultura, i per què, deixant en evidència la mesquinesa dels qui l'atacaven. Si no ho ha fet, és probablement perquè en la seva brevetat intel·lectual està més d'acord amb el cinisme dels desertors que amb la seva pròpia iniciativa. I no ens podem ni queixar, perquè això és el que hem votat.

Però tornant als artistes, si això és el que fan els que més independentistes es reclamen, no pot estranyar-nos gaire que els polítics a qui han d'inspirar no fossin capaços ni de reconèixer ni de defensar la independència que ells mateixos van declarar. Són una cosa i el mateix Txarango havent-se enriquit cobrant tota la vida aparatoses quantitats de diner públic i queixant-se ara com uns hipòcrites d'Ada Colau, per por que la massa els linxi; que Lluís Llach insistís al president Puigdemont perquè declarés la independència en lloc de convocar eleccions, i que l'endemà fugís a Senegal a bord del primer Vueling.

Resulta en canvi admirable que els artistes més sòlids, i de més qualitat, no hagin actuat com uns covards: Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat o Marina Rossell, entre d'altres, han mantingut la seva paraula, i jo diria que la seva dignitat, i no és casualitat que la seva obra sigui molt més remarcable que la dels que es van rendir com cabretes espantades.

A mi m'ha semblat sempre molt bé que tothom cobri tants diners com pugui. L'èxit dels altres no només no em crea cap ressentiment sinó que em fa venir esperança. Pero detesto la impostura, el victimisme, els linxaments, la hipocresia dels que d'amagat s'omplen les butxaques amb el que en públic menyspreen, i la gent massa tova que no aguanta mai la pressió, ni paga el preu de res, perquè ells són els que devaluen el món i fan que després haguem de venir nosaltres a exagerar, a contrafer i fins i tot a parlar de diners per subratllar obvietats, per fixar el centre i recordar que viure sense posar accents de llum en allò en què creus és una manera de morir, i una de les més menyspreables.

De tota manera, qui es podria sorprendre? Quanta gent de la CUP hi ha a la presó o va haver d'escapar-se? Espero que ningú no digui: «l' Anna Gabriel». De fet, ningú no diu ja «l'Anna Gabriel». Al capdavall, per a aquests noiets, tota la vida ha estat sempre un envelat de Txarango.