El documental està vivint un gran moment de forma gràcies a les seves sèries: a banda de l'eclosió del true crime, el que fet que les plataformes s'hagin bolcat en el gènere ha fet que títols com The last dance (sobre el jugador de bàsquet Michael Jordan) siguin un fenomen de masses impensable fa uns anys. Una dècada enrere, qualsevol cosa que portés la paraula «documental» despertava recel entre el gran públic i la seva distribució era molt limitada; ara, en canvi, s'ha convertit en més un reclam que un problema i se segueix amb l'entusiasme de qualsevol ficció.

Es parla molt de les sèries perquè és més fàcil sospesar el seu grau de fidelització, però els llargmetratges del gènere també s'estan beneficiant del seu auge. Avui fem recomanacions de pel·lícules documentals que es poden trobar a les diferents plataformes i que brillen per la seva capacitat d'explorar històries reals amb rigor i creativitat.

A Filmin hi trobem Electric Boogaloo: The Wild, Untold Story of Cannon Films, una magnífica recreació de l'ascensió i caiguda de la mítica productora. Dirigit per Mark Hartley, té molt mèrit perquè no deixa d'explicar gairebé res, però sobretot perquè encerta en el to: per descomptat que posa l'accent en aquelles coses de Menahem Golan i Yoram Globus van fer malament (la majoria, vaja) però també sap explorar el que tenien de fascinant sense caure en blanquejats innecessaris.

En la mateixa línia cinèfila, s'ha de veure Lost Soul: The Doomed Journey of Richard Stanley's Island of Dr. Moreau, documental sobre l'acomiadament de Stanley del rodatge de la darrera adaptació de La isla del doctor Moreau, que va acabar firmant John Frankenheimer, i que treu bona part del material d'entrevistes amb tots els implicats. És d'aquells casos en què no et pots creure el que sents.

I finalment, a Filmin convé veure Studio 54, crònica de l'enlluernadora trajectòria (i trist final) de la mítica discoteca que acaba sent, sobretot, el retrat del final d'una era. Està, a més, molt ben muntat, i els seus responsables treuen molt suc de les declaracions dels seus protagonistes.

A HBO, mai ningú es recorda de recomanar Beware the Slenderman, malgrat que es tracta d'una esplèndida mostra del potencial del true crime i és d'aquelles casos en què el relat et deixa molt mal cos. Aquesta pel·lícula d'Irene Taylor Brodsky explica el cas real de dues nenes de dotze anys que van donar una vintena de punyalades a una companya de classe en un bosc de Winsconsin. El motiu? Que les noies estaven convençudes que si no cometien el crim, el monstre conegut com a Slenderman faria mal a les seves famílies. El documental doncs, alterna la reconstrucció del cas amb una bona explicació (tot i que un pèl efectista) de la llegenda urbana creada als fòrums d'Internet.

El més estremidor no és la investigació en si mateixa i les declaracions de les noies, sinó la constatació del poder que pot exercir la xarxa sobre els menors d'edat. El veritable terror és comprovar que les acusades i les seves famílies són molt properes i no responen als clixés habituals del gènere, i d'alguna manera ens emmirallen als nostres propis prejudicis.

A Netflix, un documental absolutament imperdible és Tell me who I am, una producció britànica d'Ed Perkins sobre dos germans bessons i el terrible secret que un d'ells va amagar a l'altre quan va patir un accident i va perdre la memòria. La grandesa d'aquest film és que troba el perfecte equilibri entre els mecanismes del true crime i la radiografia íntima de dues persones, una de les quals decideix aprofitar una amnèsia per construir uns millors records vitals a l'altre. Per descomptat que el secret s'intueix aviat, però igualment quan aquest es manifesta verbalment provoca una catarsi dramàtica absolutament colpidora.

I també a Netflix s'ha de reivindicar Parchís. El documental, la història de la banda infantil que va arrasar al nostre país entre els anys 70 i 80. Sovint s'ha de llegir massa entre línies i es nota que hi ha racons obscurs que no han volgut (o no els han deixat) explorar, però malgrat tot és un retrat gens convencional d'aquell temps i de les conseqüències d'accelerar la fi de la innocència. Dit d'una altra manera, aconsegueix que vegis Parchís (i de retruc, la teva infantesa) d'una altra manera.