Mai se sap què pots trobar dins d'un sobre que no ha obert ningú durant gairebé un quart de segle, però si hi ha quelcom semblant a la justícia divina, Jaume Capdevila, humorista gràfic i estudiós del gènere, en va ser beneficiat el dia que va descobrir un llibre inèdit d'un dels seus referents més admirats, el Perich, traçat en un grapat de fulls conservats en el seu fons personal.

Amb motiu del 25è aniversari de la mort de Jaume Perich Escala (1941-1995), un dels dibuixants més crítics, sarcàstics i genials de la segona meitat del segle XX, Capdevila, Kap quan signa les seves vinyetes, ha donat forma a aquell volum que el seu autor no va poder enllestir: Un abric verd penicil·lina (Angle), recorregut mordaç i autobiogràfic per l'educació franquista rebuda en un col·legi de capellans.

«En aquells fulls hi vaig veure el Perich de sempre, mordaç, molt crític, molt anticlerical», explica Capdevila. «Estem acostumats que sempre mirés enfora i ens parlés de política, economia, societat, televisió... però en aquest llibre fa una mirada crítica cap endins, exposa la seva experiència en una escola de capellans, els clatellots que rebia, els comentaris sobre com de dolenta és la masturbació, els llibres que no li deixaven llegir... Ens apropa a la seva vivència, terrible, amb aquells capellans casposos».

La història del rescat d' Un abric verd penicil·lina, quan la filla del Perich va posar en venda la casa familiar de Premià de Dalt i va fer una crida als amics per buidar l'extens fons del pare. Capdevila, que sent una veritable passió per col·leccionar tot allò que tingui a veure amb el Perich, va ajudar a desenterrar carpetes, esbossos i dibuixos amb destí a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. «I entre factures, cartes i altres materials, va aparèixer un sobre que contenia un projecte inèdit, del qual el Perich havia parlat algun cop però que havia quedat oblidat», conclou.

Segons explica, «el llibre estava pràcticament a punt, vaig veure immediatament el que el Perich hauria volgut fer». La complicitat rebuda d'Angle Editorial hi va fer la resta, mantenint un dels elements singulars de l'obra que projectava l'artista: el color verd penicil·lina de l'abric del nen protagonista en cadascuna de les vinyetes on surt.

Un autor per (re)descobrir

La pandèmia del coronavirus que, comissariada per Capdevila, va obrir portes al centre cultural El Born de Barcelona només deu dies abans del tancament decretat per l'estat d'alarma. «És una mostra densa, amb més de 300 peces originals, 200 dibuixos reproduïts i altres materials com revistes, retalls de diaris...», explica: «La idea era tenir-la oberta fins a l'agost però la intenció actual és que es pugui anar a veure fins després de Nadal».

Un dels objectius d'aquest projecte, titulat Perich, 1941-1995. Humor amb ulls de gat «Si tens més de 40 anys, saps qui és el Perich, segur, va ser el Messi de l'humor gràfic durant una època, va esdevenir una celebritat, va treballar molt, a la premsa, fins i tot a la televisió... Recordem que sortia al Filiprim», rememora Capdevila, «però si tens menys de 30 anys, el Perich no és un referent natural per a tu, tot i que van apareixent frases i vinyetes seves a les xarxes perquè són de 25 o 40 anys però semblen escrites la setmana passada per la seva vigència».

Per al dibuixant, «l'obra del Perich manté la força crítica que et fa veure el costat ocult de les coses, una mirada diferent a la realitat que t'ajuda a eixamplar la que puguis tenir tu mateix. I ho fa d'una manera divertida, irònica i mordaç».

Capdevila va coincidir només un parell de cops amb el Perich, ja que «jo vaig baixar de Berga a Barcelona l'any 93, vaig començar a publicar el 94 i ell es va morir el 95», però recorda l'impacte que li van causar «les primeres vinyetes seves que vaig veure. Pensava 'ostres, sempre l'encerta', i ho aconsegueix fent-te riure i reflexionar, amb una crítica punyent. Els catalans tenim la sort de gaudir de referents com el Cesc i el Perich, hi ha una tradició potent, interrompuda pels 40 anys de la dictadura, amb gent com Muntañola, Castanys, Bagaria, els dibuixants de la Bruguera...».

Com els grans creadors, el Perich ha deixat un llegat a les generacions posteriors. Capdevila destaca dues grans virtuts de la seva trajectòria: «D'una banda, la gran intel·ligència que tenia per fer humor; de l'altra, el gran atreviment per dir coses que no es podien dir, que no estaven permeses durant el franquisme. El Perich va liderar el desvetllament de tota una generació d'humoristes crítics amb el règim, va marcar un camí que es va plasmar en revistes com Por favor i El Jueves. La seva obra és immensa: va publicar cada dia a la premsa, cada setmana en dues o tres revistes, sortia a la televisió. Va fer moltes coses i molt bones».

Com a bon coneixedor de la història de l'humorisme gràfic a Catalunya, Capdevila és conscient que «els acudits dibuixats vinculats a l'actualitat, a un moment concret d'una època concreta, envelleixen molt malament. Allò que feia riure els nostres avis al Patufet, el Cu-cut! o L'Esquella de la Torratxa, ara ens pot semblar passat. Però el Perich manté la capacitat per fer-nos riure i de dir-nos coses, serveix encara per explicar el nostre món, i això diu molt a favor del Perich i molt poc de la nostra societat».

Contra el sistema

Els llibres del Perich sempre han estat reculls d'acudits prèviament publicats a La Vanguardia, El Correo Catalán i altres publicacions per a les quals va treballar. Autopista o París-Match són obres que han contribuït a difondre el talent del Perich més enllà del present immediat, talment com els cinc volums de les famoses i satíriques Noticias del Quinto Canal que sortien a Interviú. «Ara, però, tenim un llibre nou, amb material inèdit», apunta Capdevila.

Un abric verd penicil·lina exhibeix l'humor càustic del Perich des de la primera pàgina: «Pudiendo haber nacido en cualquier otro país, me tocó hacerlo en la desolada, sucia, gris, hambrienta, triste, católica, apostólica, burra, cruel, imbécil, una y grande España franquista», escriu de bon començament.

«Un dia, el Perich va tenir ganes de fer una biografia dels anys d'escola, però no ho publicava perquè ja tenia al cap fer-ho en format de llibre, però es va morir», apunta l'especialista berguedà. «Encara que siguis d'una generació posterior, com és el meu cas, que vaig anar a una escola de monges, a Berga», afegeix, «i no visquessis aquelles circumstàncies, hi pots reconèixer un panorama en què explica el Perich. Retrata tota una generació i et permet fer un exercici molt interessant: et preguntes què no devia fer amb la gent adulta aquell règim que era capaç de fer als nens el que queda descrit al llibre del Perich. És un retrat molt amarg d'una època i un país».

Alhora, continua Capdevila, «per a la gent jove d'avui en dia, aquest llibre del Perich et mostra d'on venen les actituds que han vist amb la repressió de l'1 d'octubre, l'aplicació del 155 i el neofeixisme de Vox. La crítica punyent del Perich s'obre pas i, si ets un fanàtic religiós, t'emprenyaràs amb el que t'explica».

Un abric verd penicil·lina es va poder presentar en públic abans del confinament i Capdevila confia reprendre'n la promoció més endavant. I, de ben segur, hi haurà una segona part: «El dia que vaig rebre el llibre ja editat, la Raquel, filla del Perich, em va dir que havia trobat cent dibuixos nous, diferents, que també formen part del mateix conjunt del llibre. Més material inèdit!».

Tal com apunta el berguedà, «ho devia guardar en dos paquets diferents i nosaltres no vam veure el segon. A veure si més endavant en podem fer una segona part».