Des de Picasso a Keith Haring, de Dalí a Miró, els principals museus catalans trien a partir de les seves col·leccions obres que evoquen des de diferents prismes l'experiència de la pandèmia, la malaltia o l'esperança. A l'espera de poder tornar a obrir les seves portes als visitants, directors i conservadors dels principals museus catalans proposen una obra significativa de les seves sales que constaten que l'art sempre és fill del seu temps, però també té un caràcter etern.

Entre aquestes propostes potser dues obres apel·len de manera inequívoca a la pandèmia de la Covid-19que assota la societat actual, la Ciència i caritat que Pablo Picasso va pintar el 1897 i el mural Tots junts podem aturar la sida (1989) de Keith Haring, que l'artista pop va plasmar en una paret exterior al MACBA per visualitzar la proscrita malaltia que li causaria la mort un any després i que el museu va recuperar el 2014.

La cap de restauració del Museu Picasso, Reyes Jiménez, comenta sobre Ciència i caritat que en aquest quadre es veu una dona malalta que jeu al llit, assistida per un metge i una monja que sosté una criatura en braços.

«El pare del jove artista, José Ruiz Blasco, no només va animar el seu fill a pintar el gran llenç sinó que a més va triar d'una manera molt calculada la temàtica del quadre, atès que les obres que tractaven el món de la medicina i els seus avenços estaven en voga a les exposicions oficials».

«La pandèmia actual es reflecteix en la de la sida, que ens acompanya des de la dècada de 1980» apunta el director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, el MACBA, Ferran Barenblit, que recorda que «el VIH va desencadenar una epidèmia que va fer que res tornés a ser igual, que va canviar múltiples aspectes de la vida en comú, des de la forma de relacionar-nos fins a la manera d'estimar», cosa que sembla revisitar-nos aquests dies.

En el mateix museu, la conservadora d'exposicions, Hiuwai Chu, suggereix l'obra Els seus peus descendeixen a la mort. Els seus passos ens ensenyen a viure, de l'artista peruana establerta a Barcelona Daniela Ortiz, que va ser proposada pel MACBA per al projecte Artistes en Quarentena de la confederació de museus d'art europeus l'Internationale.

En aquesta obra, Ortiz realitza un fresc pintat durant el confinament al voltant d'una finestra de casa «amb representacions de la pandèmia actual i les desigualtats que s'estan evidenciant entre les comunitats més vulnerables», subratlla Chu.

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya, el MNAC, el conservador de Renaixement i Barroc, Joan Yeguas, fixa l'atenció en el conjunt de frescos d'Annibale Carracci que el ric banquer de Becerril de Campos Juan Enríquez de Herrera va encarregar a una capella a Roma.

Aquests frescos, començats al segle XIX, van ser «una ofrena d'agraïment al sant franciscà Diego de Alcalá després de la curació del seu fill Diego, de tot just 4 anys, per a la qual va contractar en 1602 al pintor més cotitzat de moment, Carracci, qui també es va veure afectat per la malaltia i no va poder continuar a partir de 1605, per la qual cosa el seu taller va acabar les obres un any després».

La directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, proposa per la seva banda una obra estereoscòpica del pintor empordanès de 1979, quan Salvador Dalí tenia uns 75 anys, que «gira els ulls cap als clàssics, amb dues obres que titula com les de Rafael, l'escola d'Atenes i l'incendi del borgo, en què Dalí parla de Renaixement, de nous pensaments filosòfics, de ciència, de perspectiva, de bellesa, de perfecció, valors que necessitem reivindicar aquests dies, sobretot el sentit de l'humanisme i també la ciència». Dalí va a la ciència, precisament, per a realitzar dues pintures estereoscòpiques, en què juga amb el color, l'enfocament i a través dels miralls crea una nova obra en el nostre cervell, precisa Aguer.

Marko Daniel, director de la Fundació Joan Miró, confessa que en aquestes setmanes de confinament ha pensat especialment en el tríptic L'esperança del condemnat a mort, que Miró va iniciar en el seu estudi de Mallorca el 1968 i que va concloure sis anys més tard quan va rebre la notícia de l'execució de Salvador Puig Antich».

En aquesta obra de grans dimensions, l'artista presenta tres grans traços circulars en negre -l'última pintura de les tres tanca el cercle de la primera-, tres grans punts en color vermell, blau i groc, que són com petits astres, i diverses esquitxades com si fossin focs artificials.

Per a Daniel, «el conjunt transmet esperança i futur en una situació tràgica i, de nou, l'evasió que tant li agradava a l'artista».

Apel·lant a aquesta esperança, destaca en els fons bibliogràfics històrics del Museu del Disseny el llibre Voyages pittoresques dans les quatre parties du monde, editat el 1806, que podria ser considerat com un precedent de les guies turístiques i que és un vast recorregut per les indumentàries de gairebé tots els continents.

· Consulta tota la informació relacionada amb el coronavirus