El de Prison Break deu ser el cas més passat de voltes de la mania d'allargar una sèrie mes enllà de les seves possibilitats Hi ha quòrum a dir que la primera temporada és esplèndida, perquè és un exemple de creació de suspens i cliffhangers d'infart, a banda que gràcies al seu estil molt dinàmic i a la banda sonora de Ramin Djawadi exportava a la televisió les formes de les superproduccions de Jerry Bruckheimer sense ser del seu segell. Els problemes van començar a la segona temporada, una rèplica de El fugitivo que culminava en un dels resets amb més morro de la televisió moderna. La tercera, situada a Panamà és directament terrible a banda de casposa, i la quarta és una mediocre autoesmena que té un final interessant, però a aquelles alçades ja no interessava ningú.
Però el millor de tot és que resulta que no s'havia acabat. Els seus artífexs es van treure de la màniga una cinquena temporada, estrenada uns quants anys després, on es dedicaven a dir que tot el que havíem vist a la quarta no era el que semblava i a sobre assolia una fita que semblava impossible: empitjorar-la.
Pel camí, la sèrie va matar i ressuscitar dos dels seus personatges principals (atenció, perquè un d'ells era teòricament decapitat i arribàvem a veure'n el resultat) i va trencar tota lògica narrativa per poder encaminar-se a una successió de finals feliços absolutament impresentables. En televisió, com a la vida, saber parar a temps també pot ser una victòria.
