14 de juny de 2020
14.06.2020
Diari de Girona

Sèries que no s'aturen a temps

«Por trece razones» acaba de dir el seu adeu definitiu a la quarta temporada, però mai hauria d'haver passat de la primera

14.06.2020 | 00:21
Sèries que no s'aturen a temps

Costa molt cancel·lar o acabar una sèrie quan la seva audiència o consum continua sent sòlida. En alguns casos, això afavoreix que hi hagi sèries que puguin treballar un gran arc dramàtic amb comoditat (com en el cas de la magnífica The Good Wife, que tot i això no s'escapa d'una certa irregularitat en els seus últims compassos) però en d'altres provoca que les trames s'allarguin innecessàriament, arribant a trair la mateixa essència del relat. Tot això ve al cas perquè just s'acaba d'estrenar la quarta i última temporada de Por trece razones, sèrie que fa quatre anys va ser una de les més vistes i comentades del moment però que ara ha fet la sensació que només segueixen uns pocs. Com pot ser que un fenomen de masses que provoqués hores i hores de debats i reflexions sobre el suïcidi juvenil sigui ara percebut com una estrena més? Doncs la resposta és ben senzilla: la història, basada en la novel·la de Jay Asher, només donava per a una temporada. Tot el que ha vingut després és simple explotació de marca i l'espectador no ha picat. La tercera temporada encara va aguantar el tipus i aconseguia ser mig addictiva, i això és perquè tenia una cosa que ni la segona ni la quarta tenen: un misteri. Quan no hi ha hagut enigma, la sèrie s'ha de dedicat a viure dels reflexos d'aquella primera temporada, i per això ha acabat semblant una presa de pèl. El més curiós del cas és que a la quarta l'únic capítol realment interessant és l'últim, i segurament es deu a que potser els seus 98 minuts és l'únic que realment es podien afegir al final de la primera temporada.

  Por trece razones no és, en qualsevol cas, ni la primera ni l'última víctima de l'obsessió per la dilatació narrativa. Entre els «clàssics» moderns (les cometes son molt necessàries) hi ha dos exemples prou flagrants. Un és la finada How I met your mother, segurament la sitcom més allargassada i mal acabada de la història de la televisió, on el problema ja no va ser només tenir-la més d'una dècada en emissió, sinó que els seus responsables se les van arreglar per torpedinar els evidents mèrits de les seves primeres temporades. Allargant-se tant, la sèrie va aconseguir tirar pels aires la credibilitat dels girs de la història, carregar-se l'essència del seu millor personatge (Barney Stinson) i regalar-nos un dels finals més incoherents que es recorden. L'altre exemple és el de Anatomía de Grey, aquesta sèrie que amenaça amb aguantar més enllà de l'apocalipsi i que ja fa temps que basa els clímaxs en el joc d'endevinar quin personatge morirà perquè l'actor o actriu vol deixar la sèrie. En defensa d'ella s'ha de dir, però, que en aquest cas la dilatació forma part de la seva mateixa idiosincràsia: ja fa temps que ha abandonat el cànon de la sèrie moderna per ser un serial de sobretaula de manual.

 Un altre cas digne d'estudi el trobem a The Walking Dead, una altra que intenta sobreviure a la marxa de les seves estrelles i també als seus propis paranys narratius. SI bé a les seves primeres temporades aconseguia sostenir la tensió dramàtica i en algun moment fins i tot reinventar-se quan ningú no s'ho esperava (la irrupció del Negan interpretat pel gran Jeffrey Dean Morgan), aquest monument a l'asèpsia formal ha anat perdent interès fins a convertir-se en la seva pròpia caricatura. Va arribar a ser un dels títols més vistos del planeta i també motiu de grans discussions setmanals sobre els seus girs, però ara mateix només aconseguirà ser notícia el dia que s'acabi. En aquesta mateixa línia, d'entre les sèries de superherois el seu equivalent és Arrow, que a la llarga només serà recordada per ser la producció de la cadena CW que va permetre expandir l'univers televisiu de DC. De fet, si no arriba a ser pels seus derivats molt superiors ( The Flash, Supergirl) ´és molt possible que Arrow hagués acabat abans, però la necessitat de mantenir-la viva la van convertir en una experiència cada vegada més grisa i procedimental.

En una llista així de sèries massa allargades no es pot evitar parlar del que deu ser un dels casos més dolorosos dels darrers anys: el de The Affair. La seva primera temporada va ser aclamada per crítica i públic, va guanyar un munt de premis i fins i tot va generar imitadores. Però a partir de la segona (que ja era més irregular del previst), la sèrie va caure pel pedregar fins al punt que costava reconèixer-hi la seva essència. Sí, la cinquena temporada és la millor des de la segona i sí, té un final molt notable (sobretot perquè permet discutir fins a l'infinit), però la sèrie mai hauria d'haver estat tants anys en emissió, perquè pel camí va descuidar-se de posar la qualitat per davant de la quantitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

Cartellera a Girona

Tots els cinemes de Girona

Tots els cinemes de Girona

Consulta la cartellera a Girona, Salt, Olot, Ripoll, Platja d'Aro i Salt. Tot el cinema de Girona