El passat cap de setmana s'estrenaven dues pel·lícules directament a plataforma: una, Das 5 bloods, amb l'al·licient de ser el nou treball de Spike Lee i el primer que dirigeix en exclusiva per a Netflix; l'altra, Artemis Fowl, una superproducció que Disney ha preferit estrenar en streaming veient que difícilment podia mantenir el seu calendari de distribució en pantalla gran.

Si atenem el seu gran d'impacte a les xarxes socials, la segona va tenir més públic que la primera (la qual cosa no és gens sorprenent, perquè això de Lee és un dels seus pitjors treballs i dura més de dues hores i mitja, mentre que l'altra, firmada per Kenneth Branagh, és oblidable però com a mínim entretinguda), però en cap dels dos casos, malgrat venir signades per autors més o menys populars i tenir un pressupost alt, hi havia una expectativa, una data assenyalada que l'espectador convertia en contrarellotge.

Dit d'una altra manera, a les estrenes de cinema hi ha rituals que sempre s'han mantingut inalterables, com allò de consultar quan debuta una pel·lícula a sales, mentre que amb les plataformes hi ha un punt d'arbitrarietat, en el sentit que l'espectador té la certesa que ja se l'avisarà de l'estrena. Se la trobarà, perquè s'ha acostumat als algoritmes de recordatoris i se sent connectat gràcies a les xarxes.

És evident que durant la pandèmia i el confinament s'ha vist molt cinema (només cal veure el creixement de Filmin per adonar-se'n), però no s'han aconseguit substituir els processos que ens porten a esperar amb ganes una estrena en sales. Potser ho fa que el cinema de plataformes encara es percep com a «menor» (tot i que no ho és), o també que a la plataforma el cinema és el de menys perquè al final, ens les hem posat per les sèries.

Mirant enrere, quines pel·lícules de plataforma han aconseguit realment estar en boca de la gent, fent la sensació que tenien el mateix efecte d'una estrena en cinema? Les primeres que venen sempre al cap són Roma d'Alfonso Cuarón, perquè va transcendir el seu mitjà i va aconseguir competir (i guanyar) a les grans categories dels premis fílmics, l'extraordinària El irlandés de Martin Scorsese, que a més va servir per endurir el debat de percepcions sobre el que és i el que no és cinema; Diamantes en bruto, l'enèsima demostració que Adam Sandler és molt més del que alguns insisteixen a veure-hi (en tenim un altre paradigma a The Meyerowitz Stories, també de Netflix); Marriage story, la crònica d'un divorci que regala unes interpretacions magistrals de Scarlett Johansson i Adam Driver; o La balada de Buster Scruggs, la demostració que els autors, en aquest cas els Coen, aprofiten la llibertat creativa que els donen les plataformes per fer allò que les majors potser no els haurien deixat fer en un producte pensat per a les sales . Però també ha passat amb títols més obertament comercials com 6 en la sombra (és el que té aconseguir fitxar Michael Bay, tot i que alguns encara ens lamentem per no poder veure un dels seus films més divertits en pantalla gran), Triple frontera (història d'un grup de militars i els seus afanys de redempció que, singularment, conté una de les millors interpretacions de Ben Affleck) o Tyler Rake, actioner rodat amb un pols inapel·lable en què Chiris Hemsworth dispara a tort i a dret per salvar un nen.

També s'ha produït el cas invers, és a dir, pel·lícules que mereixien més atenció i que, justament perquè han arribat directament a una plataforma, s'han vist adotzenades entre tanta oferta. Un clar exemple és La perfección, un thriller de Netflix sobre dues violoncel·listes que fa un dels girs més sorprenents vistos en el gènere i que té un gran actiu en la seva protagonista, Allison Williams.

Un altre el trobem en Togo, la primera pel·lícula original de Disney Plus, centrada en un gos de trineu entrenat per Willem Dafoe, i que ha tingut la mala sort de debutar al mateix temps que la plataforma que l'acull, quedant eclipsada per la resta de continguts.

O la recentment estrenada The vast of night, d'Amazon Prime, un relat de ciència-ficció d'aires clàssics però narrativament molt arriscada sobre una misteriosa senyal de ràdio i les conseqüències per als que li la detecten.

També mereixen destacar-se divertiments com The Babysitter, una peculiar home invasion sobre una mainadera satànica, o la delirant Entre dos helechos, en què Zach Galifianakis convida un bon grapat de col·legues de la indústria a riure's (i molt) de si mateixos.