Una de les pel·lícules petites (de pressupost, no d'abast) més recomanades dels darrers anys deu ser The Invitation, un monument a la tensió narrativa sobre la trobada d'un grup d'amics que va degenerant cap a un clímax tan inesperat com colpidor. Però hauria tingut el mateix efecte boca-orella si no hagués estat disponible al catàleg de Netflix? La resposta és que segurament no. Les plataformes estan afavorint que un bon grapat de produccions modestes o independents tinguin la possibilitat d'allargar la seva vida comercial més enllà de les poques setmanes de programació en sales. Això si hi arriben, perquè en molts casos aquest tipus de producte s'estrena amb poques còpies i a molts llocs no arriba ni a veure's.
Un altre cas, també de Netflix, és El apòstol, una magnífica demostració del bon moment de forma del conegut com a folk horror en què el director Gareth Evans ens situa al cor d'una angoixant faula sobre els sectarismes. A la mateixa plataforma hi trobem una petita joia, Ya no me siento a gusto en este mundo, que malgrat haver guanyat al festival de Sundance molt probablement no hauria gaudit de la presència que es mereixia en sales.
El mateix que val per la ficció, val pel documental: abans de les plataformes, costava veure els grans títols del gènere en pantalla gran, però en canvi ara arriben quan toca i amb idèntic tractament promocional que la resta de pel·lícules. Això vol dir que aquests productes han de renunciar a tenir el seu circuit en pantalla gran? No, al contrari. Del que es tractaria és d'aprofitar que tenen una vida comercial més llarga per arriscar-se a incrementar el nombre de còpies de pel·lícules més arriscades. El cinema necessitarà tota l'ajuda possible per refer-se de la pandèmia.
