L'escriptor Carlos Ruiz Zafón, mort de càncer ahir als 55 anys, ha ingressat amb tots els honors en el seu Cementiri dels Llibres Oblidats, l'espai mític que va crear en la seva novel·la L'ombra del vent, encara que els seus llibres no cauran en l'oblit, ja que els seus lectors es compten per milions. «Cada llibre, cada tom que veus, té ànima. L'ànima de qui el va escriure, i l'ànima dels qui el van llegir i van viure i van somiar amb ell», assenyala un dels personatges literaris creats per Zafón, el senyor Sempere, al seu fill Daniel mentre li descobreix el secret del Cementiri dels Llibres Oblidats.

Havia nascut el 1964 a Barcelona, ciutat a la qual va consagrar la seva tetralogia narrativa, on va estudiar Publicitat, encara que aviat es va decantar per la seva vocació literària i va debutar el 1993 amb El príncep de la boira (1993), que va obtenir el Premi Edebé de Literatura Juvenil, la dotació del qual va utilitzar per posar rumb als Estats Units, on ha residit des del 1994 amb la seva família. A Califòrnia es va dedicar a l'escriptura, de llibres, però també de guions per a la indústria cinematogràfica. Allà va crear les seves següents novel·les juvenils, El palau de la mitjanit i Les llums de setembre.

El seu momentum va arribar amb la primera novel·la per a adults, L'ombra del vent (2001), tot un fenomen editorial, ja que va ser traduïda a més de 40 idiomes, publicada en 50 països i amb més de 10 milions d'exemplars venuts arreu del món. Va continuar amb El joc de l'àngel, El presoner del cel i El laberint dels esperits, la quarta i última entrega d'una saga amb la qual Zafón volia «crear un híbrid de tots els gèneres, en què aparegués la tragèdia, la novel·la policíaca, la sàtira, la comèdia de costums, la intriga o la novel·la d'amor».

La «zafonmania» tenia la seva traducció en xifres, excepcionals en el panorama literari espanyol i més propi dels grans best-sellers anglosaxons, amb primeres edicions d'un milió d'exemplars a Espanya; o vendes de gairebé 250.000 exemplars en només un cap de setmana.

Estimat pels lectors, en les seves escasses aparicions per Sant Jordi, Zafón es veia envoltat d'una bombolla gairebé papal, en la qual no faltava la iconografia fantàstica, sempre amb el seu anell de drac, i amb ritmes endimoniats de fins a sis exemplars dedicats per minut. Segurament per conèixer massa bé la indústria cinematogràfica, es va resistir sempre a portar a la gran pantalla les seves novel·les tot i que no li van faltar ofertes multimilionàries.