El passat 20 de març, els Amics de les Arts havien de publicar el seu nou disc, El senyal que esperaves, el primer que han gravat com a trio i que els havia de portar a fer una gran gira pels principals escenaris d'aquest estiu. La Covid-19, però, va tirar enlaire els seus plans -tant els del grup com els dels festivals-, fet que els ha obligat a reinventar-se per mirar de salvar el que es pugui de l'estiu. Així, si l'Ítaca ha tingut la valentia de ser el primer festival de la «nova normalitat», amb distàncies de seguretat, mascaretes i aforaments més limitats; els Amics de els Arts han tirat de «calaix de sastre» i han preparat aquest estiu la gira Els dies més dolços, on recuperen temes que no són habituals dels seus concerts, cançons que habitualment passen desapercebudes però que el públic de tant en tant els demana. I dissabte es van estrenar a l'Ítaca, a Corçà, amb un concert en format íntim i amb regust d'inici, de tornar a començar.

La sensació va ser que, després d'un any i mig, Joan Enric Barceló, Dani Alegret i Ferran Piqué es morien de ganes de tornar a pujar l'escenari, malgrat que les restriccions per la pandèmia els van obligar a oferir un format molt més senzill del que és habitual, amb només ells tres i les col·laboracions puntuals de Maria de Palol (cello) i la ballarina Idu, protagonista d'un dels videoclips del seu darrer disc.

La primera cançó que va sonar, Tots els homes d'Escòcia, ja va ser tota una declaració d'intencions. Conscients de la necessitat de mantenir la distància de seguretat i de les dificultats per ballar, els Amics de les Arts van anar entonant cançons pausades i introspectives com Els ocells, Per mars i muntanyes, Apunto Shakespeare, Reykjavík o Casa en venda, amb només alguna píndola -molt comtpada- del nou disc, conscients que la gira per presentar-lo s'haurà d'esperar, com a mínim, fins l'any que ve.

Tot i això, al final del concert va passar l'inevitable quan van recuperar èxits com La merda se'ns menja, Louisiana, L'home que treballa fent de gos, Jean-Luc i la demanadíssima 4-3-3. Va ser només llavors que el públic -i encara no tot- va alçar-se de la cadira i va moure el cos -dir-ne ballar potser seria exagerat, ja que ningú es va moure del seu lloc- i va corejar les cançons. Benvinguts a la «nova normalitat» musical.