El festival de cançons tradicionals Càntut no esperarà fins al mes de novembre per tornar. Els organitzadors tenen la intenció de tornar a Cassà aquesta tardor, però mentrestant oferiran durant el mes de juliol sopars al restaurant Can Selvatà, a Cornellà del Terri, on el públic podrà cantar amb els artistes, que incorporaran música tradicional al seu repertori. Els banyolins Germà Negre, que fa vuit anys que donen nova vida a la cançó popular, són els encarregats d'encetar la primera edició d'aquests sopars. Després d'exhaurir les entrades per a les sessions de dijous 9 i divendres 10, els organitzadors van llançar les del dimecres 8, que també s'han acabat. Hi presentaran el seu darrer EP, Kumbaià, que mostra el vessant compositiu del grup, amb tres temes propis i una versió.

Enmig de la pandèmia i de la crisi en el sector cultural, s'imaginaven emplenar tres dies seguits poc temps després?

La proposta ha enganxat: la gent té ganes de concerts, de cultura. Amb les diferents fases del confinament, també vam anar passant diferents fases nosaltres. Ens plantejàvem durant una època fer streamings, que semblaven la salvació de la cultura. Al final, amb paciència vam trobar la idea més natural i còmoda i que creiem que pot funcionar. Un xic tard, però, perquè per treballar un cicle de concerts cal un temps, però, amb il·lusió, ha sortit.

Com és pujar a un escenari després de tres mesos parats?

Ja el primer dia que ens van deixar agrupar, ens vam trobar per assajar. Vam esmorzar i ens vam posar a treballar. Però, és clar, després veurem? El fet de pujar a un escenari també implica la part emocional. Tenim ganes de tornar a estar en contacte amb el públic i de compartir música.

A vegades semblava que el confinament era una competició per veure qui era més productiu. A vostès els ha servit?

Personalment, el confinament pur i dur, pel que fa a inspiració, no. Els estímuls de la vida quotidiana són els que m'inspiren. També és veritat que ens va enganxar en una època en què ja teníem el material de l'EP fet i ens trobàvem fent la promoció. Sí que vam fer algun directe d'Instagram per dinamitzar la quarantena. Els músics i l'escena musical sempre han estat present en moments difícils i en aquest, sense dubte, s'ha demostrat que també.

Les cançons populars sempre han anat força lligades al seu repertori; però com s'adapten els ritmes a la «nova normalitat»?

El format ens és molt natural, perquè ja l'havíem fet altres vegades en el festival Càntut del mes de novembre. Fins i tot, en alguna festa major que s'anul·lava per pluja acabàvem agafant els instruments i fent-ho «a pèl». Adaptem una mica el repertori i el format per poder-lo tocar d'una altra manera, perquè no anem amplificats. Les dinàmiques amb el públic també són diferents. No és un concert estàndard, on la gent pot arribar a ballar de forma desenfrenada, però no deixa de ser una festa.

Es valora prou la música tradicional?

Sempre hem trobat referents dins l'escena festiva que han reivindicat aquest repertori: des de Mesclat, Pomada als Pastorets Rock. Sempre hi ha hagut presència de grups que reivindicaven el repertori tradicional i popular de la nostra societat. Les toquem amb aquest esperit de mantenir-lo viu i fer-lo present a les festes actuals. En cap cas per combatre contra res, perquè penso que la música no ha de combatre entre ella, ha de reivindicar altres coses, però és interessant que, com a escena musical, el nostre país mantingui i aposti per una sonoritat d'instruments mediterranis o catalans.

La Moreneta apareix com a superheroïna a la portada de «Kumbaià», però també és el seu logotip en més d'una xarxa social. D'on neix aquest vincle?

La Moreneta és el fil conductor i l'excusa de tot plegat. Nosaltres sempre diem que vam tenir una aparició divina cada membre del grup. De forma individual, se'ns va aparèixer i ens va amenaçar perquè ens dediquéssim a divulgar la música i la sonoritat d'arrel popular. I per això portem ja vuit anys fent-ho. En aquest EP apareix com una superheroïna perquè és ella la que ens guia en el camí de la nostra tradició. No deixa de ser una manera satírica d'explicar-ho i de carregar d'humor un símbol de país.

Defensen que el format EP «democratitza» la música, però la immediatesa amb què els artistes publiquen música avui no treu valor a les cançons?

El format EP democratitza l'escena musical per una qüestió de possibilitats econòmiques: fer un disc val molts diners i fer quatre cançons en val menys. A més, cada cop s'escolta menys música d'un mateix grup, perquè el dia que treus un disc, en treuen també quatre grups més. Costa molt que la gent escolti discos sencers. És una llàstima, perquè es perd el simbolisme de fer l'obra artística que representa un disc. Abans escoltàvem discos sencers i els enteníem com un tot. El fet que surti tanta quantitat de música fa que les bandes tinguin una intenció més comercial. Però en el fons, és bo que hi hagi totes les possibilitats. Si ara s'han posat de moda els EPs, benvinguts siguin, i el dia que puguem tornar a ensenyar al públic a escoltar un disc com un tot, haurem aconseguit una altra victòria.

Amb el seu últim treball reflecteixen «la naturalesa dels banyolins». Què comparteixen les seves cançons i la gent de Banyoles?

A Banyoles, no sé si són les aigües de l'Estany o els vapors que deixa anar, però sempre hi ha hagut bastant personatge. Pel que fa a l'humor, però, no ens inspirem ni volem representar l'escena banyolina, però és cert que Banyoles té un punt d'irreverència. Sempre hi ha hagut polèmiques un punt peculiars i probablement podríem trobar-hi un lligam amb el repertori. Però bevem molt de tota la cultura popular en general. A més, estilísticament, Banyoles sempre ha sigut molt rockera i fosca en el camp musical, tirant al rock amb grups com Insígnia. És fins i tot estrany que en surti un grup de folk festiu quan la nostra herència musical ha passat sobretot pel rock.

Venen nous projectes després d'aquest EP?

El que teníem pensat abans del confinament era fer la gira aquest estiu i llavors parar una temporada per preparar coses noves, per poder repensar el projecte i descansar. Ara ho hem allargat tot un any. Així doncs, l'estiu que ve serà l'estiu, amb tota l'esperança del món, on recuperem la gira de presentació de Kumbaià. Després, ja veurem.