Fa més d'un segle, Caterina Albert -el pseudònim va arribar més tard- feia de La infanticida el crit desesperat d'una dona, amant i víctima de l'estimat i de la fúria del pare, que explica des de la cel·la d'un manicomi com ha mort una criatura que ningú hagués acceptat. Clara Peya, Marc Rosich i Marc Angelet, un trident de luxe, s'han posat al servei d'un monòleg que va sacsejar a finals del XIX i que continua trasbalsant ara, perquè la història de la Nela no queda lluny de les dels nadons abandonats en contenidors que sovintegen als diaris.

Actualizada en un muntatge musical pel qual Rosich ha adaptat el text original a les composicions de Peya, la càrrega que suporta Nela no ha canviat. Des d'una sala amb un parell de cadires, una taula, un magnetòfon i un telèfon, l'actriu Neus Pàmies omple l'escenari cantant i recitant els versos d'un drama rural d'abans que podria ser una tragèdia urbana d'ara.

Entre les melodies electròniques i unes projeccions que reforcen l'ambient enrarit de tot plegat, Pàmies crea un personatge terriblement humà: és la noia innocent i feliç per l'amor furtiu; la jove que pateix sola quan l'enamorat se'n va i la panxa creix, i és també la filla, subjugada per l'amenaça paterna, que es desfà d'una nena que ja ha començat a estimar.

Al seu costat, s'hi instal·la el músic Gerard Marsal, al teclat i la taula de mescles, gestionant un dels grans encerts del muntatge: l'espai sonor. La música, el so brut i les distorsions de la veu de Pàmies, que es desdobla en altres personatges, tensen l'aire fent-lo tan irrespirable com ho és l'entorn de la protagonista fins que l'efecte estremidor de la mola que tot s'ho empassa estronca aquesta òpera que, més que electrònica és elèctrica, perquè enrampa.

Aquest cap de setmana passat, aquesta adaptació excel·lent del clàssic va ser a La Planeta, on s'havia d'haver representat a l'abril si la covid no ho hagués impedit. Els espectadors d' Infanticida la van veure separats els uns dels altres, amb mascareta, després que els preguessin la temperatura i en una sala amb un terç de la seva capacitat habitual. Mentrestant, la Generalitat decidia prohibir els espectacles a les zones amb més contagis, deixant oberts, però, les platges i tota mena de locals. Senyors del Procicat, passin per un teatre, un auditori o un cinema, i comprovin els esforços que s'hi fan per donar seguretat abans de decidir res i clavar al sector cultural l'estocada final.