De ben segur que, quan el juliol del 1987, Montserrat Caballé i l'Orquestra Simfònica del Liceu van inaugurar el primer festival de Peralada a les muralles del Carme, no s'haguessin imaginat que 33 anys més tard i amb una pandèmia pel mig, el certamen arrencaria allà mateix, però davant un centenar d'espectadors amb mascareta i cinc càmeres perquè la majoria del públic seguís l'actuació des de casa. De fet, si ens ho haguessin dit a principis d'any, tampoc ens ho hauríem cregut nosaltres. Ni l'organització, és clar, que havia previst un doblet del Houston Ballet per al tret de sortida d'una 34a edició que la covid-19 ha obligat a ajornar.

A l'escenari dels seus inicis en comptes de l'habitual auditori als jardins del castell, el certamen va encetar ahir l'edició més insòlita, la de l'epidèmia, amb un doble format: en línia i presencial per a un petitíssim grup de convidats (unes setanta persones); una alternativa gratuïta, reduïda i bàsicament virtual per a temps difícils amb què vol mantenir engegada la maquinària creativa i homenatjar alguns dels col·lectius més tocats pel coronavirus, com el sector sanitari o el cultural, fent-los protagonistes de les vetllades.

L'encarregada d'obrir aquest festival de Peralada Livestream va ser una vella coneguda de la casa, la bailaora María Pagés, en una nit dedicada a la cultura amb convidats com el cineasta Albert Serra, el director i actor Mario Gas o l'actriu Vicky Peña a la platea. En el seu retorn als escenaris després del confinament, va presentar Entremos en el jardín, un espectacle ideat amb El Arbi El Harti expressament per a la cita alt-empordanesa, que ofereix vuit propostes fins el 31 de juliol.

Acompanyada de dues veus femenines, guitarra, cello, violí i percussió, es va servir dels versos de Fray Luis de León, San Juan de la Cruz o Mario Benedetti per dibuixar un sinuós camí en què dansa i poesia van al mateix pas perquè tenen una meta comuna: el desig i la llibertat. Amb el jardí com a fil conductor, la bailaora va construir un solo d'una hora a partir de fragments d'altres peces seves en què apel·lava a la humanitat, les emocions i la natura, que hi apareixia a través dels sons de grills i l'entapissat d'heura sobre la pedra. Va apostar per valors sòlids enmig del desconcert a què estem abocats, com prudent ha acabat resultant l'opció escollida pel festival, amb un model híbrid a prova de rebrots i incerteses administratives.

Paraula, cante i coreografia flamenca van generar un oasi entre les quarantenes per encendre l'espurna d'un Peralada inèdit, que torna a l'origen, per l'escenari i la mida dels espectacles, però que abraça sense complexos la virtualitat per sobreviure als estranys tempos que marca el virus.