El concepte japonès «MA» fa referència a «l'espai que hi ha entre les coses» i dona nom a l'últim disc de Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida, que aquesta nit presentaran a la Ciutadella de Roses.

Com va ser pujar a un escenari després de cinc mesos?

Pujar a l'escenari se'm va fer normal, perquè suposo que és una cosa que tinc molt assimilada. Però hi va haver un moment que em vaig posar sota el piano mentre tocava en Marco, em vaig acostar a ell i li vaig dir «ostres, això és molt intens, quantes emocions! No me'n recordava». I vaig pensar: què hem fet tot aquest temps amb aquestes emocions? En què s'han convertit? També vaig voler agrair a la gent que vinguessin, tot i les dificultats. I explicar-los com d'important que és poder fer concerts i cultura en general, per curar i cuidar una mica l'ànima i el cor.

Malgrat això, el sector cultural és el primer a rebre restriccions.

M'entristeix i m'enfada. Perquè me'n recordo que me'n vaig adonar el primer cop que vaig agafar un avió ara, després de molts mesos, i estava ple. I vaig fer la broma, però no tan broma, de dir «faré una gira pels avions ja que l'aforament no és limitat». Sembla que hi hagi alguna cosa directament en contra de la cultura, i de l'educació també. Jo als meus amics i familiars els dic que anar a un concert a Catalunya és el lloc més segur que hi ha. Però et sents ridícul i idiota d'estar currant-ho així i veure que se t'anul·len les coses i llavors entres a bars i platges plens. És totalment incoherent.

Deu ser encara més dur venint d'uns mesos en què el sector cultural ha estat un dels qui ho ha passat pitjor.

No m'atreveixo a dir qui ha estat més afectat. Però, ara, després de tots aquests mesos, veus què és el més important per a alguns i el que no. I s'evidencia la diferència i veus què no interessa. I clar, és preocupant, no només perquè és l'ofici i dona menjar a moltíssimes famílies, sinó per tot el que cura. La cultura és important per sentir-se lliure, perquè et remogui, per recordar-te el que t'agrada i el que no t'agrada.

De què ha servit el confinament?

Jo havia de treure un disc, Farsa, que finalment surt el 2 d'octubre i tota la seva gira s'ha ajornat. I li vaig dir a en Marco que potser seria un bon moment per treure MA, que havia de sortir al desembre. És un disc gravat en directe, no hi ha ni una edició. Tenia una veritat que vaig creure que era el moment en què es podria entendre més i connectar amb la sinceritat que té. Era un moment molt sense disfresses. I vam compartir-lo en digital, tot i que econòmicament no té cap sentit.

Tot i les arrels mediterrànies, la seva música travessa fronteres.

Això dels estils, fa temps que no ho penso gens. Crec que té a veure amb el viatjar. No crec tant que la música sigui un llenguatge universal, sinó que és més aviat l'emoció. I que va més enllà de la paraula i de la forma musical. Jo no vaig allà pensant si faig un estil o un altre, tampoc no ho penso aquí, per a mi la música és música i ja està tot barrejat. Jo vaig amb el cor, intentant que passi alguna cosa en el camp emocional.

Som ara en un «MA», en un espai entre dues coses? Vindran moments millors?

El nom del disc ja el teníem feia un any. Però vaig veure una de les descripcions, una pausa en el temps, vaig pensar: «L'estem vivint». Notava una sensació d'unitat amb la gent; tothom estava vivint quelcom semblant per primer cop en el mateix moment. Jo era d'aquestes que pensava que aniria molt bé... Llavors és bèstia veure com tot torna al mateix. Tan de bo hi hagués més empatia entre els humans. M'agradaria poder escoltar què dirien d'aquí a unes dècades d'aquest moment... Però no soc gaire optimista.

El Pequeño vals vienés

No hi ha res definitiu. Aquesta cançó m'ha demanat no tenir pressa. És molt llarga, però no es fa pesada. Et demana saber dosificar. I anar poc a poc, com qui fa un sofregit. No voler-te saltar els passos. I m'agrada molt aquesta manera de viure que em proposava. És bonic això que em demanes perquè realment, si alguna cosa m'agrada de la música és això: que no la pots controlar i que no para mai de canviar.