"Rebrotan los veranos más que aquella flor", cantava ahir Sílvia Pérez Cruz, envoltada de les ruïnes d'una Ciutadella de Roses que, tota muda, l'escoltava corpresa. La flor és una cançó que Pérez Cruz va escriure durant els mesos de confinament. Va començar com un regal d'aniversari, com la majoria de peces que va compondre tancada, però arran d'un vol de tornada des de Romania, ja desconfinada, la lletra va canviar de direcció. Les autoritats acabaven de suspendre les activitats culturals a Barcelona, alertades per un nombre de positius que no parava de créixer arreu del país i a la capital catalana, encara més. A l'avió on viatjava la cantant, però, no s'hi cabia de tanta gent. Com als bars, on els "irresponsables" que narra la cançó brindaven la seva "mala educació". La flor és la música, és la cultura. També són els cinemes tancats i les llibreries que no tornaran a obrir.

És per això que tant ella com Marco Mezquida, amic i pianista que fa més de dos anys que l'acompanya en escenaris d'arreu del món, no van tenir prou maneres d'agrair al públic l'aposta per la cultura. "Sou uns valents", deia Pérez Cruz a uns assistents que havien esgotat totes les localitats, ben separades les unes de les altres, "i teniu uns somriures molt macos", reia també. Sota les mascaretes, clar.

Durant més de dues hores, l'escenari del Sons del Món va recórrer Brasil, Portugal, Mèxic, Veneçuela, Argentina, i va recordar versos de Lorca i Rostand, de la mà dels dos músics. O potser va quedar-se a l'Empordà natal de Pérez Cruz, "alt o baix, és igual", perquè com ella mateixa explicava en aquest diari no fa gaire, la música no entén de fronteres, és un llenguatge universal que viatja a través de l'emoció.

El Ma. Live in Tokyo, publicat ara fa un mes i enregistrat al Blue Note de la capital japonesa l'octubre de l'any passat, és l'excusa dels concerts que el duo fa aquest estiu. És un repertori que fa temps que treballen i que passa del No surprises de Radiohead al No trobaràs la mar de Maria del Mar Bonet, amb cançó popular argentina i fado pel mig. Però cada concert és diferent, i amb el canvi d'escenari també muten les cançons, que els dos músics conceben com un joc. Un joc amb unes normes que se saben tant i des de fa tant de temps, des de fa "milions i milions d'hores" diuen, que només artistes de la seva mida poden saltar-se. Les versions de l'enregistrament de Tòquio tenen poc a veure amb les que van presentar ahir a Roses, més enllà de les lletres i melodies, que també cedien al "deixar fer" que impera entre el duo, ple de complicitat.

Tampoc no forma part del disc l'havanera Vestida de nit, escrita per Castor Pérez i Glòria Cruz, pares de la cantant, i que va substituir el Pequeño vals vienés de Lorca, de Cohen, i ja seu també, que acostuma a tancar els concerts. "Normalment la fem per obrir, o no la fem", explicava, "però avui som aquí". Va acostar-se al piano de cua de Mezquida, deixant la cadira que tenia preparada al mig de l'escenari "en record dels qui ja no hi són", i al ritme de la platja, de la lluna, del foc i del rom de l'havanera, pianista i cantant van acabar el concert. I el públic, obedient a les indicacions del festival, va anar marxant de manera esglaonada. Tot i haver-se venut totes les entrades, no hi va haver cap aglomeració. Deu ser la cultura, que com diuen els dos artistes, cura.