«Que a l'escenari hi hagi quatre noies encara es veu com un fet molt original»

La proposta de Las Migas sempre ha tingut com a punt de partida el flamenc. No obstant això, mai han rebut crítiques per «apropiació cultural», com en el cas de Rosalía...

Com la Rosalía, nosaltres ens vam iniciar en flamenc estudiant a l'Escola Superior de Música de Catalunya, amb els mateixos professors, però mai hem assolit un èxit de les dimensions del seu. Això de l'apropiació cultural no ho entenc, perquè en realitat no sé a qui pertany el flamenc, sempre ha estat una música de poble. Però quan algú arriba on ha arribat Rosalía, sempre surt gent molt gelosa. És molt positiu que la gent que canta música tradicional la divulgui. I el que ha fet ella té molt valor. Al final, el que realment importa és la qualitat del que fas.

Amb artistes com Miguel Poveda, Rocío Márquez, María José Llergo o Soleá Morente, per exemple, creu que el flamenc viu una època daurada, en la qual s'estan trencant els tòpics que a vegades acompanyen el gènere?

Jo crec que sí. En els últims anys, gent com la Soleá, el seu germà Kiki o la Rocío Márquez, que sent molt flamenques, han renovat la seva proposta fent flamenc, sense por, i han aconseguit fer discos molt bonics. Ara hi ha tota una generació d'artistes joves fent una música realment increïble.

Tot i tenir una base de flamenc, Las Migas han sabut sempre incorporar noves sonoritats a la seva proposta...

Quan tens guitarres flamenques, és inevitable sonar a flamenc, encara que facis música brasilera. Nosaltres hem tingut una espècie de relació entre amor i odi amb el flamenc. En alguns moments ens hem aflamencat molt i en altres ens n'hem allunyat. Tot i això, avui dia crec que podem dir que tenim un estil propi, on el flamenc no importa si hi és o no. A més, comptem amb la veu de Carolina «La Chispa», que és tan flamenca que et pot cantar una sardana i et sona flamenc. Això ens dona llibertat i estem vivint un moment molt bonic. A l'escenari hem fet, per primera vegada, un espectacle que podria assemblar-se a un tablao, amb una posada en escena molt flamenca i amb un repertori més festiu. Després d'aquests mesos tan durs, volíem estrenar una proposta molt fresca.

Sílvia Pérez Cruz, Alba Carmona... sembla que Las Migas també s'ha convertit en una plataforma de llançament per a algunes de les integrants. Com les van afectar aquestes sortides?

La primera vegada, quan va arribar l'Alba, va ser una mica dramàtic, perquè la Sílvia omplia molt i havia començat el projecte amb nosaltres. Per això, en aquell moment, havíem de decidir si seguíem o si posàvem punt final al nostre projecte. A partir de llavors hem tingut molts canvis més, no només de veu sinó també d'instruments, i ja vam aprendre que sempre que algú necessita abandonar un projecte musical és per alguna cosa. A la Sílvia Las Migas li quedava petit i l'Alba va abandonar el grup per motius personals. Però les que estem dins el projecte, necessitem sentir-nos alliberades i compromeses perquè al final acabem passant moltes hores juntes i no parem. Al final hem après a utilitzar aquests canvis a favor nostre i quan algú marxa busquem una persona que aporti alguna cosa nova, fresca, i que ajudi a renovar el projecte. I gràcies a això seguim aquí ara, perquè acumulem ja més de quinze anys i seguim amb les mateixes ganes que teníem al principi.

Fa uns dies, per l'actuació del grup Hinds a Barcelona, molts mitjans van referir-se a elles com «el quartet femení». Per què creu que mai es parla, per exemple, del «quartet masculí»? Encara és exòtic que quatre dones pugin a un escenari?

És clar que quan s'utilitza en aquest cas «femení», vol ser com una espècie de «reclam». Que a l'escenari hi hagi quatre noies encara es veu com un fet molt original i nou. Ja hi ha uns quants grups musicals de dones a Catalunya, però en comparació amb els masculins, són molt pocs. Parlar d'un «quartet femení» és com parlar de la dona barbuda, es busca el fet exòtic. Quan nosaltres vam començar érem l'únic quartet femení dins de l'escena flamenca. És cert que hi havia moltes cantaoras, bailaoras i fins i tot algunes guitarristes, però no s'havien ajuntat per iniciar un projecte juntes. A mi encara em resulta estrany no veure dones tocant o veure una cantant acompanyada només per homes. El que seria ideal no és que hi hagués grups masculins o femenins sinó que la barreja fos més natural. Per això m'agrada tenir un grup de noies, perquè la nostra lluita és donar exemple. Les nostres lletres no són polítiques ni socials, però ens agrada que ens vegin les noies i que sàpiguen que elles també poden fer música sense estar acompanyades per homes.

Com van afrontar els mesos de confinament?

Els primers dies vam estar completament en xoc, perquè estàvem a Algèria i comptàvem amb una gira brutal. No sabíem ni si podíem tornar. Quan vam aconseguir tornar, a poc a poc, vam començar a utilitzar el teletreball i ens vam posar a treballar moltíssim. Hem muntat un disc nou que gravarem aquesta tardor, hem ideat un espectacle nou, hem après les quatre a tocar les castanyoles, que no és gens fàcil, i amb això ara tenim un número de sevillanes amb castanyoles. Hem descobert una forma de treballar genial mitjançant les pantalles, perquè nosaltres no vivim totes a Barcelona, i se'ns ha obert un món. Muntar un disc en la distància t'estalvia molts viatges.

Quines perspectives tenen, en aquesta «nova normalitat», dins el món de la música?

Tenim la sort de formar part d'un format més petit. Si ets un artista o grup que porta milers de persones, és molt més complicat. Segons sembla, per ara el futur no pinta malament, tot i que tenim un problema, i és que de la nostra gira, el 80% dels concerts són internacionals. A l'octubre hem d'anar pel centre d'Europa i, tot i que encara no ens han cancel·lat res, no tenim clar si podrem fer-los o no, si hi haurà avions. És un moment de molta incertesa i per això ens prenem cada concert com si fos l'últim i alhora el primer. Ho afrontem amb força.