Cabell esbullat, armilla sense camisa, bombatxos, saltirons dignes d'una estrella de rock, el seu inseparable violí i ara també una mascareta quan toca entre els espectadors. El libanès d'origen armeni Ara Malikian, un dels grans divulgadors de la versatilitat del violí gràcies a una desbordant personalitat escènica, ha adaptat aquest estiu les seves gires de gran banda i recintes massius -la tardor passada, per exemple, al Palau Sant Jordi- a un intimista tour amb només piano i violí. La pandèmia hi obliga.

Malikian i el pianista Ivan «Melón» Lewis van recalar divendres al Guíxols Arena, dins el festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu, en el primer dels seus quatre concerts a Catalunya aquest estiu. Davant d'uns 800 espectadors degudament abillats amb tapaboques i ben separats, el violinista va irrompre entre el pati de butaques per fer unes dues hores de viatge musical per la seva trajectòria vital: del seu Beirut natal a la música gestada durant el confinament, un temps, diu, que li ha obert «la gana» per la música en directe.

Prometent totes les mesures de seguretat perquè el públic només sortís «infectat de música i cultura» del concert, va arrencar amb Bourdj Hammoud, inspirada en el sorollós barri armeni de la capital libanesa on es va criar i que va voler dedicar a les víctimes d'una de les explosions més devastadores de la història.

Alternant temes propis com Pisando flores, de quan actuava per a la comunitat jueva alemanya, amb multitud d'anècdotes i bromes i clàssics com l' Orfeu i Eurídice de Gluck o melodies de Dvorack, Tchaikovski o Paganini, Malikian es va posar una vegada més a la butxaca el públic, a qui va agrair l'assistència per demostrar «que la música té sentit». Versionant el Bachelorette de Bjork va anar enfilant la recta final del recital, que va tancar totalment sol, amb dues composicions fruit de la quarantena: El tanguito de mis amigdalas i l'estremidora Nana arrugá.

Amb la cançó de bressol, interpretada de nou amb la mascareta posada i caminant per la platea, el violinista recorda tots aquells que han hagut de morir sols als hospitals durant els moments àlgids de l'epidèmia i inocula una mica més la sensació que les arts, fins i tot en els pitjors moments, t'abracen.