Un dels exponents més destacats del gènere a escala internacional, José Mercé defineix el flamenc com «un verí» addictiu i defensa que no entén de fronteres territorials ni té propietari.

El concert de Lloret serà l'últim de la gira. Com ha anat?

Ha estat una mica estranya, com totes amb això de la «nova normalitat». Però els concerts s'estan preparant meravellosament, amb una seguretat total. Agraeixo a la gent que vingui i els demano que no tinguin por, perquè els concerts són una de les coses més segures que tenim ara mateix en aquest país.

Tornen a cancel·lar concerts.

Com sempre dic: sembla que la cultura és la culpable de la covid. És una pena que comencin sempre per nosaltres. Encara no m'ho puc creure.

Al setembre comença a gravar un nou disc. Què ens hi espera?

Jo no li dic disc, serà una obra de teatre que parlarà de la meva vida. Serà un concert d'una hora i mitja, on tocarem amb una simfònica de 65 músics. Serà una cosa diferent; no sé si s'entendrà a la primera, o a la segona. Però m'agrada arriscar i fer coses que m'omplin. Si les coses van bé, espero tenir un single preparat a l'octubre i poder començar la gira al març, amb el disc ja publicat.

Creu que el flamenc viu una nova època daurada, amb artistes com Soleá Morente o María José Llergo?

L'època daurada del flamenc ja va passar, va ser als vuitanta. Ara tothom busca fer coses més fresques, que no s'hagin fet mai. Jo soc dels que diuen que qui valgui es quedarà i qui no, s'oblidarà. Però em sembla meravellós que hi hagi gent jove que engrandeixi la nostra cultura.

Què té el flamenc que, sent un gènere tan característic, travessa tantes fronteres?

El flamenc és una música viva, és una música d'arrel, que no estarà mai de moda però que és etern. El flamenc t'arriba o no t'arriba. Però si ho fa, és com un verí que ja no podràs deixar, et capfiques en aquest món i és una cosa grandiosa. Però és molt complexe, té una diversitat increïble. És una cultura molt gran; penso que la música més fresca que existeix és el flamenc.

Hi ha qui pensa que no ser andalús i cantar flamenc és apropiació cultural.

A mi em sembla meravellós que algú canti flamenc, sigui d'on sigui, sempre que ho faci bé. Es diu que és d'Andalusia i no d'una altra regió? Però sempre hi ha hagut grans flamencs que han sortit d'altres regions: a Catalunya tenim el cas de Carmen Amaya, que era un geni. Crec que no és de ningú.

Com ha viscut els canvis a la indústria discogràfica?

No té res a veure. Abans gravavem els famosos LP en una tarda i no es podien ni corregir ni retocar. Avui hi ha molta gent que sembla que en gravi un cada deu minuts. Jo quan gravo és perquè hi ha alguna cosa que sento i, normalment, acostumo a tardar. El que no entenc és que algú gravi un disc i, al cap de sis mesos, un altre.