Només començar l'entrevista, el cantautor Lluís Llach deixa clar que escriure no era una de les seves pretensions, però fa una dècada, mentre treballava en un guió per al seu amic Lluís Danés, va descobrir que crear històries li agradava i ara presenta la seva quarta novel·la, Escac al destí amb Univers. L'obra, que Catedral publica en castellà el 5 d'octubre, suposa un canvi de registre respecte als seus anteriors títols, com l'exitosa Memòria d'uns ulls pintats, perquè porta el lector fins al fictici regne de Magens, en un país indeterminat, en una època medieval que tampoc concreta, on només arrencar hi ha un assassinat, conjures polítiques i eclesiàstiques.

«A mi em passa una cosa i ja em passava com a músic, les zones de confort m'avorreixen», apunta. Amb ganes d'arribar «a llocs que comportin un aprenentatge», va dubtar a situar la trama entre una època del futur o en el passat i «quan vaig anar cap al més antic, l'època que més em va fascinar, per com n'era de caòtica, va ser la de l'edat mitjana».

A la novel·la, ja en el segon capítol narra l'aparició del cadàver de la reina Bal de Guifort, segona esposa del rei Ebrart d'Albir, i la tasca detectivesca que ha d'emprendre el fill bastard del monarca, el jove prebost Orenç, canonge de la Capella Reial.

«A l'edat mitjana -argumenta l'escriptor- hi ha dos referents que dominen tota la situació: el poder de l'espasa i el poder de la creu. Vull que el lector es vegi sorprès per coses que segurament desconeix i que, de tant en tant, digui, ostres! Això ve de molt lluny».

Llach rememora que el poder polític representat pels reis i el de l'Església eren molt forts en aquell moment d'«ignorància i incerteses» i afegeix que l'Església encara va ser més poderosa gràcies al pas de la confessió pública a la privada, perquè «a canvi de donar la salvació, tothom li explicava els seus secrets».

Això va provocar que a Roma «tinguessin la informació més secreta de tota la humanitat, perquè sabien el que pensaven els reis, amb qui copulaven, amb qui conjuraven o a qui mataven».

«Els reis sabien que l'església comptava amb aquest poder, que l'utilitzava sempre perquè les coses anessin a favor seu. La col·laboració entre el poder de l'espasa i el poder de la creu és el que duia a l'èxit», apunta.

El poder, per tant, era «la informació, la comunicació, i si això ho canvies ara per l'economia i la tecnologia, que és la vigilància de tot el que fem, el que som o el que comprem, resulta que tens una equivalència bastant gran entre una època i l'altra».

Pel que fa al procés d'escriptura, comenta que va començar a crear aquest artefacte literari la tardor de fa tres anys, i que en pràcticament un any va tenir l'estructura, però «m'agrada més corregir que escriure», el que comporta que no tanqui l'obra fins a tres anys després.

Pel que fa al fet que hagi canviat de grup editorial i hagi passat d'Empúries, del Grup Planeta, a Univers, del Grup Enciclopèdia, assevera que la gent que treballava a la seva antiga editorial són «meravellosos», però «em condicionava molt el fet que una empresa tan parafeixista, familiarment parlant, com Planeta em donés aixopluc».