«Un dels secrets més ben guardats de la pintura catalana de la segona meitat del segle XX». Potent sentència la que fa servir la Fundació Vila Casas per descriure l'inclassificable artista Jesús de Vilallonga, nascut a Santa Coloma de Farners l'any 1927 i lligat durant més de trenta anys a la Dominion Gallery de Mont-real.

Les pintures, dibuixos, gravats i escultures de Vilallonga s'exposen aquests dies als Espais Volart de Barcelona, compartint temporada amb un altre artista gironí, el bisbalenc Pere Noguera, que exhibeix una vintena d'obres a la mostra A tot li cal una paret, i amb L'amistat infinita, una exposició de la relació que van mantenir durant anys l'escultor i pedagog Àngel Ferrant i el dinamitzador cultural Xavier Vidal de Llobatera, el primer a adquirir un quadre a Antoni Tàpies.

Durant la presentació de la nova temporada als Espais Volart, la comissària de Vilallonga, l'ull interior, Marta de Vilallongava explicar en declaracions recollides per Efe que el seu pare, mort el 2018 i que havia nascut a Santa Coloma de Farners, sempre va tenir connexió «amb el món de la naturalesa, el que va marcar tota la seva obra», i també va destacar que una altra constant de la seva trajectòria van ser els seus «retrats interiors».

Fins al 20 de desembre, Espais Volart dedica dues sales a aquest artista, que va realitzar gran part de la seva obra al Canadà, país on va marxar l'any 1954 i se li van fer els principals encàrrecs, tot i que sempre va tenir molta relació amb Cadaqués. Format entre el taller de Ramon Rogent i l'École des Beaux-Arts de París, es va convertir en creador d'un particular univers amb obres de diferents corrents com el surrealisme, el simbolisme i el manierisme.

Per l'historiador i crític de l'art Daniel Giralt-Miracle, Jesús de Vilallonga va construir «un món indiscutiblement personal, on natura i artifici es metamorfosen no tan sols per presentar la cara bella del món, sinó també els seus vessants més misteriosos, que posen en relleu la realitat interior i exterior».

Per la seva banda, a l'exposició A tot li cal una paret, comissariada per Vicenç Altaió, Pere Noguera (la Bisbal d'Empordà, 1941) exhibeix una vintena d'obres -objectes, projeccions audiovisuals, collages o instal·lacions-, algunes de les quals inèdites, presentades com una selecció emblemàtica de la seva producció.

Segons Altaió, Noguera juga amb «objectes que han perdut el seu significat i ús» per constuir «des d'allò que és propi del llenguatge de l'art -la forma, la matèria, la recerca, l'ordre natural, l'atzar i el mètode-, un art de gran rigor i originalitat sobre el res, això és, la cosa i la causa».

A Prémer amb les dents, per exemple, el mateix artista on agafa un plat de fang cru i el va estrenyent amb els llavis en ple procés d'assecatge per resignificar-lo.

Al llarg del recorregut expositiu l'artista, un dels pioners a crear obres amb fotocòpies i cèlebre per les enfangades de finals dels 70, no oblida al·lusions al moment polític, amb una obra com Pluja de fang, que té a veure amb l'1 d'octubre, o una altra relacionada amb la crisi sanitària.

Finalment, a L'amistat infinita, comissariada per Glòria Bosch i Susanna Portell, es ret homenatge a Àngel Ferrant i Xavier Vidal de Llobatera, que van mantenir amistat i correspondència entre novembre de 1946 i juny de 196. Les dues comissàries han volgut articular una exposició a partir de les complicitats entre els dos personatges amb l'aportació de veus amigues, per això s'hi veuen pintures, dibuixos, documentació escrita i audiovisual d'artistes contemporanis com Tàpies, Joan-Josep Tharrats o Modest Cuixart.