Sílvia Pérez Cruz: «Aquest disc és un homenatge a la meva mare»

«En certa manera és un homenatge a la meva mare», subscriu l'artista palafrugellenca davant del seu últim disc, que s'ha construït al llarg de tres anys de treball compartit amb altres artistes i en el qual les cançons són «acolorides», com si d'una pintura es tractés, tal com li va ensenyar la seva progenitora.

Explica Pérez Cruz (1983) amb orgull que la seva mare, que havia estudiat Història de l'Art, va descobrir que els seus alumnes de 18 anys no sabien expressar amb paraules allò que els suggerien les obres, ni tan sols respondre a la pregunta: «T'agrada o no?». «És per això que se'n va anar amb els nens de tres anys. Llavors, passava per les escoles amb una guitarra, explicava contes, dibuixava... Així va crear un mètode i una escola en la qual jo vaig ser molt feliç, amb cursos de cinema, de mim, de ceràmica i en la qual calia muntar una exposició i decidíem la decoració, la música que es posava...», recorda la compositora.

És una mica el mateix procés que l'exmembre de Las Migas ha recreat per aquesta Farsa (Universal Music), que reuneix col·laboracions com la que va travar al costat de la Premi Nacional de Dansa Rocío Molina (en l'espectacle Grito pelao, que dona nom a un dels temes) o per a la pel·lícula animada Josep, del caricaturista francès Aurel.

«No funciono per encàrrecs, m'ha de ressonar la idea, i si ho he fet és perquè treballava en tots els casos amb persones amb les quals connectava. La persona és el més important», afirma Pérez Cruz davant un àlbum que és «gairebé un documental de treball amb altres artistes» de disciplines com el teatre i la literatura.

El diàleg també va ser amb el públic i així va néixer #proyectodrama, que va ser una manera d'acostar-se a les xarxes socials. «Em sentia molt incòmoda amb elles, però sabia que era un format compatible», reconeix, per compartir les cançons a mesura que sorgien.

«El títol de Farsa va venir de la reflexió que estava tenint en el moment en què les gravava: per què és tan diferent el que mostrem del que som? Hi ha una tendència a donar una imatge forta i poderosa, però l'ésser humà fa el que pot i la seva bellesa en realitat ve de la seva imperfecció. On jo em sento a casa és treballant des de la bellesa de la fragilitat, del no saber», reflexiona. L'artista va entendre també llavors que «aquest disc tracta molt sobre la maternitat, però de manera inconscient», per com l'ha construït i acolorit, tal com li va ensenyar la seva mare.

Musicalment, a l'àlbum es combinen moments més instrumentals i recerques de textures. Destaquen els sons abstractes que va utilitzar per als «records desdibuixats» de la BSO de Josep, a partir d'uns cors del seu poble. La maternitat va ser clau també en la manera com està gravat i editat, al menjador de casa, en un intent per rascar més temps per exercir el seu paper de mare.

Així mateix, és «un dels grans motors de les lletres»: no només de les que li van sorgir «expressament», com a Grito pelao o Tango de la Vía Láctea, sinó també per les prestades com la cançó de Miguel Hernández que tanca l'àlbum, Todas las madres del mundo. «Tinc molta empatia amb les persones que pateixen, de seguida me'n recordo de les seves mares. Pensar que tots som fills m'emociona molt i em connecta amb la vida d'aquesta persona, imagino la seva infància i una mare que fa tot el que pot», explica.

Pensant precisament en un relat «sobre el silenci i el buit, sobre el desig de ser mare», va recordar un poemari de Sylvia Plath i va adoptar la veu de la poeta nord-americana com la seva pròpia a Farsa, un camí en el qual no descarta seguir incursions en el futur, ja que acostuma a alternar discos de material inèdit amb versions.

Ara toca pensar en el futur i en la posada en escena d'aquest projecte multidisciplinari que, si la covid-19 ho permet, comptarà amb tres formats diferents: tota sola, amb la banda i un tercer «com a laboratori» en què se sumaran a l'equip un director d'escena, un pintor i una ballarina.