El festival Temporada Alta enceta aquest vespre la seva edició més estranya amb una celebració del teatre com a experiència col·lectiva. Es tracta de Bouvetøya (la necessitat d'una illa), un text creat durant el confinament per Julio Manrique, Ivan Benet, Cristina Genebat i Sergi Pompermayer per reivindicar la necessitat de la ficció i de l'art d'explicar històries com a elements clau per formar part d'una comunitat.
«Volíem explicar que el teatre és important, que el necessitem, per això hem plantejat l'espectacle com un acte de resistència i d'amor», explicava ahir Manrique, que també dirigeix aquesta peça marcada per la sotragada que ha patit la cultura a causa de la pandèmia.
«No vol ser només una queixa i un lament, volem que tingui llum i esperança», insistia el director i dramaturg d'un espectacle que es pot veure avui i demà, data fixada per a la inauguració oficial del certamen, al Teatre Municipal de Girona (amb les entrades exhaurides) i en línia.
Sense donar gaire informació sobre la trama per no «rebentar-la», segons els quatre autors, sí que han volgut explicar que han pres el nom de l'illa «més remota del món», «un espai que sembla no importar ningú, perquè no es pot explotar, però que és un lloc màgic i inexplorat».
En aquest sentit, Pompermayer va apuntar que durant el viatge que fan els personatges, es descobreixen «coses importants que no es poden mesurar a nivell econòmic».
«També volíem parlar de recuperar vincles que ens fan sentir vius, que formem part d'alguna cosa», va puntualitzar, assenyalant que han volgut fer un homenatge a «tothom qui fa possible el fet teatral», des dels tècnics al públic.
«És una apologia del teatre com a element grupal», va afegir Ivan Benet.
Així, el muntatge, que és fruit d'un procés de creació col·lectiva en què els artistes implicats han aportat també vivències seves, «parteix d'especular que passaria si la cultura no tingués el seu espai» per reivindicar el poder «sanador» del teatre, segons una altra de les autores, Cristina Genebat.
Interpel·lar els dos públics
Les úniques premisses que van rebre els quatre dramaturgs a l'hora de tirar endavant l'espectacle inaugural van ser dues: «que els diners s'invertissin en persones, és a dir, en els professionals, i que es pogués veure igual si es tancaven els teatres de nou», va explicar el director del festival, Salvador Sunyer.
És per això que en un «any de provatures» per a la cultura, s'ha previst un format híbrid, amb espectadors presencials i d'altres que veuen l'espectacle en línia. Els actors «interpel·len directament els dos públics, perquè els dos són part de l'auditori, de l'ara i l'aquí» i seran necessaris per explicar la història, van avançar els autors, sense voler revelar més detalls.
Més enllà de la retransmissió -«no és teatre gravat i prou», remarcava Sunyer-, la tecnologia també juga un paper important en l'espectacle. «Hem jugat molt amb el vídeo i hi té un paper fonamental, no és un recurs gratuït sinó que ens serveix per poder explicar la història».
