a troupe de Bouvetøya explicava fa dies que l'espectacle inaugural del Temporada Alta de la pandèmia seria «un acte d'amor pel teatre». I ho va ser, però sobretot, va ser un cant d'enyorança per tot allò que el virus ens ha pres: la cultura, la necessitat dels altres, les relacions que teníem abans que la por al contagi ho contaminés tot. Manrique, Benet, Genebat i Pompermayer van proposar als espectadors del Municipal -i als de casa, que ho seguien en línia- un viatge cap a una illa remota, en què el temps és inhòspit i les històries compartides tenen tant valor com el petroli. Els sis actors van conjurar les dues platees a seguir creient en el poder dels relats i a no tallar els vincles que existien abans de la fi del món, una empresa difícil i amb un punt pompós, però que es presentava amb cert gamberrisme i tanta honestedat que en sorties amb la sensació que el teatre fa tribu, perquè a tots ens uneix el pànic a perdre'l de nou.
