La gavina
Versió lliure de l‘obra d’Anton Txékhov. Dramatúrgia i direcció: Àlex Rigola. Intèrprets: Nao Albet, Pau Miró, Xavi Sáez, Mònica López, Melisa Salvatierra i Roser Vilajosana. 17 d'octubre, El Canal de Salt. Temporada Alta.
No són a la Rússia del segle XIX i el llac on viu Sorin només apareix com un fons de pantalla en un plasma, però en La gavina. S'hi parla de les maneres d'entendre el teatre, de la tensió entre generacions, de la por a fer-se gran, de l'amor no correspost i de la insatisfacció, ítems que ja són a l'essència d'un text que el director s'ha dedicat a reescriure per fondre realitat i ficció.
La peça, que dissabte va estrenar la seva versió catalana al Canal de Salt, enfronta una actriu tan experimentada com Mònica López amb la gavina, una Melisa Salvatierra que debuta després de dedicar-se a provocar esglais a l'Hotel Krugger del Tibidabo. El dramaturg i director Pau Miró també puja a escena per encarnar l'autor consagrat que troba competència en el jove Nao Albet, també creador, però que renega del teatre convencional.
Xavi Sáez i Roser Vilajosana completen el repartiment d'un muntatge metateatral que juga a difuminar la frontera entre l'intèrpret i el personatge partint del clàssic i envernissant-lo de no-ficció per crear nous ecos. Com és habitual en Rigola, els actors conserven el nom real i la roba de carrer; i la seva motxilla biogràfica té un pes important en els diàlegs (dards, més ben dit), pel que els seus patiments i vivències se sumen als escrits fa més d'un segle.
Sense la caracterització, s'expliquen: Miró té por de no estar a l'altura d'altres companys de professió; Albet d'haver volgut trencar amb tot i, malgrat això, no arribar a més que els seus antecessors; López s'ha de sentir que el seu és un art caduc d'emocions fingides i Salvatierra es llença a la piscina, sabent que potser no hi haurà aigua.
El drama de malviure d'un teatre que sacrifica -emocional i econòmicament- els qui l'adoren i l'angoixa vital sobrevolen un joc de miralls que no és un Txékhov a l'ús en els detalls, però que vist amb perspectiva i en conjunt, potser l'és més del que semblava.
