És possible una revolució en temps de pandèmia, sense la mobilització de les masses ni una multitud de cossos avançant a l'uníson cap a un mateix objectiu? Aquesta és la pregunta que llença -sense objectiu de respondre-la, sinó d'obrir encara més interrogants- l'espectacle Turba, que la companyia Mos Maiorum estrena aquest divendres i dissabte al Canal de Salt dins el festival Temporada Alta.
El col·lectiu va començar a treballar fa més d'un any en un muntatge entorn del concepte de massa i de les protestes multitudinàries arran del context polític i social de finals del 2019: les mobilitzacions contra la sentència del Tribunal Suprem, l'esclat social a Xile o l'auge dels populismes de dretes.
Aquest primer treball, del que van sortir unes provatures escèniques que es van poder veure al desembre mentre eren la companyia resident al Teatre Lliure, van quedar totalment capgirats amb l'arribada de la pandèmia, i no només perquè haguessin de canviar el sistema de treball presencial per les reunions telemàtiques.
«Nosaltres havíem tocat la revolució com a part dels moviments de masses, però no era el centre de l'espectacle. Després de la Covid, s'han anat generant moltes altres preguntes, des de què és exactament una revolució a si podem revolucionar-nos sense cossos en contacte, i la qüestió essencial, que és si nosaltres seríem capaços de fer-ho», assenyala Mariona Naudin, integrant de Mos Maiorum.
Naudin indica que no volien definir la revolució, ni fer pedagogia o llençar un missatge pamfletari, sinó «que la gent surti del teatre generant-se preguntes i sense cap resposta». «Nosaltres normalment treballem amb públic dins l'escenari, cosa que ens facilita mobilitzar la gent físicament i internament. Com que ara no comptem amb aquest plus, hem intentat generar un dispositiu en el qual hi hagi trencaments, crear esquerdes que l'interpel·lin directament», assegura.
Altres temes centrals d'aquest projecte que són de plena actualitat, explica Ireneu Tranis, és la reflexió sobre la violència i si és necessària per rebel·lar-se, l'obediència i la desobediència, a més de l'autoritarisme. «Són temes que ens interpel·len i que sempre intentem abordar des del teatre, perquè entenem que té una funció d'àgora, de generar una catarsi col·lectiva», apunta.
D'Espàrtac a Bannon
«L'objectiu és posar-ho sobre la taula per fer crítica, però també autocrítica, per veure com ens relacionem com a actors i com a ciutadans amb aquests temes», reconeix la tercera integrant de la companyia, Alba Valldaura, assenyalant que «tenim un concepte de revolució molt romantitzat, però la revolució requereix sacrificis que potser no estem disposats a fer».
Amb un muntatge a mig camí entre la ficció i el documental, s'han «posat més en dubte» que mai, i han buscat referents revolucionaris del món occidental, que van des de la Roma d'Espàrtac a l'Havana, passant per París, Moscou i Barcelona, per a vertebrar la dramatúrgia.
Així, per exemple, els espectadors s'hi trobaran enregistraments de testimonis, però també personatges històrics que pugen a escena gràcies als intèrprets. Angela Davis, Steve Bannon, la Pasionaria o el filòsof Gonçal Mayos són alguns dels referents que apareixen durant el muntatge.
