Dalí disfrutant mentre juga a espadatxins i al futbol amb el petit Joan Figueras. Gala banyant el nen, traient-li polls, jugant a cartes o agafant-lo de la mà. Tots tres creuant-se mirades d'estima i prenent el sol a les cales del cap de Creus, menjant a la terrassa de Portlligat, però també en actes públics, o baixant a Barcelona, on s'allotjaven al Ritz. El pintor portant-lo per primera vegada al cine, a veure el western Veracruz: «Quan la taquillera li va dir que el nen no hi podia entrar perquè no era apta, el pintor li va contestar que era de Cadaqués i allà la tramuntana no els deixava créixer». Ho explica el periodista José Ángel Montañés, que ha anat reunint des del 2015 aquestes estampes com a «peces d'un puzle» fins a completar El niño secreto de los Dalí (Roca), una història inèdita que ha passat desapercebuda durant dècades: la d'una criatura «divertida, llesta com la gana, simpàtica, entremaliada i guapa que tothom al Cadaqués dels anys 50 i 60 coneixia com el nen de can Dalí».
Aquell nen, Joan Figueras, que la parella presentava sense problemes com el seu «fillol» o «el fill d'un pescador», tot i que el seu pare fos en realitat Jaume Figueras, pintor de parets amic de joventut de Dalí, va entrar amb cinc anys, el 1948, a la casa de Portlligat de l'artista i de la seva dona i musa per posar com a model per a la Madona de Portlligat. «Va captivar tant la parella que va entrar a formar part de la seva vida quotidiana, del seu cercle íntim i familiar. El van vestir, el van educar i li van ensenyar francès, a utilitzar bé els coberts... Era el seu nen -assenyala Montañés. La seva història trenca la imatge d'ells que odiaven els nens i mostra la seva humanitat i sociabilitat lluny del personatge que el mateix pintor va crear: 'Ara faré de Dalí', deia».
Els regals de Disney
Mai van amagar la seva relació amb aquest noi, que tenia entrada franca a l'estudi de l'artista i utilitzava els pinzells emulant un director d'orquestra guanyant-se el somriure de Dalí, que abandonava les teles per jugar amb ell. Montañés explica com, entre d'altres, el va fotografiar Francesc Català-Roca camí de Portlligat amb el seu trípode a l'espatlla o com Walt Disney va arribar a la casa i li va regalar una indumentària de beisbol i un llibre de Peter Pan firmat.
Des del 1948, Joan Figueras va conviure amb els Dalí d'abril o maig a octubre o novembre, quan deixaven Cadaqués per passar l'hivern a Nova York. Montañés ha recopilat testimonis com el de la viuda de Figueras, Mercè Cabanes, i ha buscat en arxius, com el Centre d'Estudis Dalinians de la Fundació Gala-Dalí, i ha trobat cartes i postals que la parella creuava amb el nen. «En una, Gala li diu que tenia una foto seva al seu tocador de Nova York, que ella i Dalí pensaven i parlaven diàriament d'ell i que els escrigués més», assenyala.
També va bussejar a la col·lecció de 13.500 fotos de Gala, i va localitzar Figueras en 116, algunes, testimonis imperdibles de la naturalitat de la relació, reproduïdes al llibre. Onze les va elegir Gala per al collage que va decorar les portes del seu vestidor, «on sorprèn no veure'n cap de Cécile, la filla que va tenir amb el seu primer marit, Paul Éluard, o dels seus nets. Crec que el Joan va despertar un sentiment maternal en Gala que no va tenir cap a la seva filla biològica».
«Una cosina del Joan em va explicar que els Dalí volien adoptar-lo i portar-lo a viure i estudiar els Estats Units amb ells. Però el pare va ser egoista i no va voler. Volia que continués el negoci de pintura de parets, i així ho va fer quan va complir 16 anys. Tot i que, segons la cuinera Paquita Buesa, va ser la mare qui no el va deixar anar-hi perquè era molt pietosa i no es fiava de Gala». El jove es va casar i va ser pare, però la relació es va mantenir fins a la mort de Gala el 1982 i quan Dalí es va retirar al castell de Púbol, on va morir el 1989.
El pintor li va proposar diverses vegades dirigir el Teatre-Museu de Figueres però Figueras no va acceptar. «No era ambiciós, tenia els peus a terra i li anava bé amb l'empresa de pintura i amb la seva família. Potser no va voler abandonar aquesta zona de confort o va pensar que no tenia la formació necessària. Era discret i mai va explicar res de la seva vida amb ells».
Quan va morir el pintor, un periodista francès li va oferir diners per explicar la seva història, però no va voler. Segons la seva vídua, «deia que devia molt als Dalí, que havia rebut molt d'ells i li havien donat més afecte que el seu pare». Joan Figueras va morir el 1999. Passat tant temps, segons la seva dona, és bo explicar la seva història.
Set editorials van rebutjar publicar el llibre perquè preferien que el convertís en una novel·la. «Té totes les característiques d'una història novel·lesca, però hauria perdut credibilitat», opina Montañés, davant un «exercici periodístic» que revela la importància de Figueras per «omplir de contingut els anys 50 i 60 de Dalí, una primera etapa encara molt desconeguda».
