Ara ja ho podem dir: a Girona, sempre hi haurà un «abans» i un «després» de Fita, com també hi va haver un «abans» i un «després» de Torres Monsó (per citar un altre puntal situat ben bé als antípodes del que ens acaba de deixar). Parlem d'una escissió, en qualsevol cas, no tant en l'àmbit artístic (l'art vindria a ser una de les produccions humanes més globals) com en el camp humà: la «bonhomia», que és un adjectiu en desús, és allò que caracteritzava ambdues figures, una bonhomia que, en el cas de Fita, adoptava la més genuïna de les seves versions, és a dir, la de la simplicitat amable del mestre que, sense menystenir cap sensibilitat, intenta activar aquella forma íntima de desig que, a la llarga, esdevé coneixement.

Diem això perquè qui no conegués Domènec Fita (i pels que ja mai el coneixeran) podria resultar xocant l'activitat incessant d'algú que estava a punt d'ingressar en el selecte club dels centenaris i, encara més, la dèria investigadora d'un artista que no desestimava formats ni procediments (fins i tot digitals!) a l'hora de fer visible el seu particularíssim univers. Els que el van conèixer, en canvi, ja saben que els seus «moments» pictòrics eren exactament això, capítols més o menys singulars de la història gràfica que aquest gironí mai va deixar d'ampliar (amb episodis controvertits i moments brillants, com no podria ser de cap altra manera).

Sigui com sigui, qualsevol aproximació a l'estètica del gironí hauria de tenir en compte el marcat caràcter pedagògic d'una aventura creativa que, per entendre'ns, es va anar construint a mesura que cada investigació del mestre podia ser comunicada. En aquest sentit, és important subratllar quina era la didàctica d'en Fita: com la maièutica socràtica, que defensava que el descobriment de la veritat era equiparable a una mena de part que calia induir a través d'allò que després s'anomenaria dubte metòdic, l'artista de Montjuïc sabia que cal escoltar per deixar parlar, que l'objectiu és, en darrera instància, encaminar prou subtilment a qui vol ser alliçonat per evitar els precipicis però, en canvi, mantenint intacta la possibilitat de recórrer, amb tots els riscos i avantatges implícits, el camí individual.

I quin és aquest «camí individual»? Doncs, en el seu cas, el que vindria donat pel flirteig amb les possibilitats de la forma i dels materials. Ni més ni menys: ens ha deixat un gran sensualista.