Està bé trencar les normes pel que creus que és una bona causa? I si d'aquella infracció n'acaba sortint una cosa dolenta? Fins a quin punt se t'ha de castigar, si tu pensaves que estaves fent el que tocava? I així, una multitud de preguntes més (la majoria, difícils de respondre) són les que planteja l'Agrupación Señor Serrano en el seu primer espectacle per a la mainada. Teatre infantil, no familiar, que quedi clar, perquè no hi volen pares que facin de filtre, que limitin el que pot arribar a pensar el nen.

La peça, que ahir va estrenar a Temporada Alta la seva versió en línia (tot i que també està plantejat per poder-se veure en viu), és Prometeu, la primera entrega del projecte Olympus, una sèrie que el prestigiós col·lectiu escènic vol dedicar a la mitologia grega.

És quan els temps són difícils que hem de recórrer als mites clàssics, deia fa uns dies una entrevista Pau Palacios, membre de la companyia: perquè són històries que atrapen i que desperten el pensament crític, que plantegen dilemes i no els jutgen. Fan barrinar, que és el que interessa.

I més si aquests grans dilemes es poden rellegir més enllà del seu temps, per això la companyia busca paral·lelismes entre el robatori del foc que va fer Prometeu per donar-lo als humans; la novel·la de Mary Shelley Frankeinstein (perquè el doctor també infringeix les lleis de la natura per crear vida) i fins i tot, amb Wikileaks i Julian Assange, que dribla les pautes del sistema per divulgar els secrets d'estat.

Tot plegat, plantejat per un narrador amb un estil amè i molt divulgatiu, totalment adaptat al reduït públic d'entre cinc i onze anys que accepten a cada sessió, i que és interpel·lat constantment.

A partir de peces i figures de Lego (Zeus, el deu suprem de l'Olimp, és aquí Batman i el foc que destrueix el laboratori del doctor Frankenstein són prismes grocs i vermells) i la plataforma de videoconferències Zoom, usant càmeres de vídeo i recursos com Google o mapes interactius, Agrupación Señor Serrano juga i entreté per acostar relats universals als nens, però sobretot, deixa moltes portes obertes.

Els interrogants salten com espurnes i queden en l'aire, a l'espera que els petits espectadors comencin a pensar quina hauria de ser la resposta.