Ni la pandèmia ni les limitacions de la mobilitat han fet que deixéssim de posar a l'aparador el sol, la platja i el bé de deu de patrimoni natural, cultural o gastronòmic que pot servir d'esquer per a l'arribada de visitants, vinguin d'un altre país o del poble veí. La jove companyia José y sus hermanas explora justament les imatges que venem per atreure turistes i el paper que juga cadascun de nosaltres en l'imparable engranatge de la indústria turística en el seu tercer espectacle, Explore el jardín de los Cárpatos, que s'havia de veure al Canal de Salt a principis de novembre i que s'ha traslladat a la programació virtual de Temporada Alta pel tancament de les sales.
Després d'interessar-se pel llegat franquista a Los bancos regalan sandwicheras y chorizos (premi de la Crítica al millor Espectacle Revelació 2017) i l'educació a Armas de construcción masiva, aquesta companyia nascuda d'un taller de l'Institut del Teatre s'enfronta ara amb la indústria més potent del país, la turística.
«Venim d'un país amb una història molt concreta i que té unes circumstàncies actuals molt marcades pel turisme», explica Carolina Manero, integrant de José y sus hermanas, que explica que s'han centrat a analitzar «les imatges que venem a la resta del món i que fan que vinguin milions de turistes cada any».
«Què venem perquè sigui tan agradable i atraient per a perfils tan diferents? Parlem de famílies, de gent que ve de festa o a gaudir de la cultura... i bàsicament treballem amb les imatges que exportem, que la majoria són clixés», continua.
L'intèrpret remarca que la voluntat del col·lectiu ha estat aproximar-s'hi des de la seva perspectiva, «mai intentant alliçonar ningú, sinó fent-nos moltes preguntes».
«Ens qüestionem a nosaltres mateixos com a turistes, si ens agrada ser-ho i si fem el mateix que fan els altres quan venen aquí. I no tenim la resposta, ni nosaltres ni ningú, el que volem és que l'espectador posi en dubte la seva manera de fer i uns hàbits que es poden canviar», assenyala l'actriu sobre l'espectacle, que es pot veure a l'apartat A Distància del certamen gironí fins al 20 de desembre.
«El neocolonialisme no dista tant del que fem com a turistes: arribem a un lloc, no tenim en compte l'entorn ni les necessitats de la població local, només aterrem, mirem i gastem durant quatre o cinc dies i marxem», apunta.
En aquest sentit, l'espectacle també reflexiona sobre «el cercle viciós de treballar per poder marxar de vacances, consumir i tornar per seguir enganxat a aquesta roda».
L'impacte de la Covid
El procés de creació del muntatge va començar fa un any i mig, un temps en què la crisi sanitària ha afectat tant el concepte com la forma de l'espectacle, que no ha fet de la covid el seu tema central, però tampoc el deixa de banda.
«La situació actual una conseqüència més d'haver-ho basat tot en els serveis externs, perquè quan la gent no pot venir, et desestabilitza», afirma Manero. Van decidir tirar endavant la proposta, però, perquè «encara que busquem visitants més propers, venem igual els nostres tòpics amb l'esperança que vingui i consumeixi. Els clixés segueixen vigents».
On és més evident l'impacte de la pandèmia és en el format, que al febrer es plantejava com una peça escènica i que ha acabat amb càmeres i pantalles sobre l'escenari, a més d'un web on l'espectador pot veure el material que no forma part de l'obra, però que ha servit a la companyia per arribar al resultat final.
