Montserrat Carulla, una de les grans actrius de teatre català, que es va convertir en una de les cares imprecindibles de les sèries televisives a Catalunya i que també va actuar en pel·lícules de cinema català i espanyol, ha mort aquest dimarts als 90 anys.
Nascuda a Barcelona el 19 de setembre de 1930, Montserrat Carulla va donar els seus primers passos en el teatre amateur i al final dels anys 40 va estudiar a l'Institut de Teatre de Barcelona.
Als anys 60 va començar a actuar al teatre professional, tant a Barcelona com a Madrid, tot i que el seu pas per la capital espanyola va ser breu i va desenvolupar la major part de la seva carrera a Catalunya, on va participar en desenes d'obres teatrals interpretant clàssics de la literatura catalana, espanyola i universal fins a l'any 2016, en què es va retirar.
Entre moltes altres obres en què va participar figuren els clàssics de Shakespeare "Romeu i Julieta", "Hamlet", "Molt soroll per no res" i "Les alegres casades de Windsor", "Pigmalió", de George Bernard Shaw, "La gata sobre la teulada de zinc calenta", de Tennessee Williams o" Els fills del Sol ", de Maxim Gorki.
També va interpretar nombrosos clàssics de teatre espanyol, com "Don Juan Tenorio", de Zorrilla, "La dama duende", de Calderón de la Barca, "El caballero de Olmedo", de Lope de Vega, "Luces de bohemia", de Valle Inclán o "La ira del humo", d'Antonio Buero Vallejo.
I igualment va protagonitzar grans obres de la literatura catalana, entre elles "Poema de Nadal", de Josep Maria de Sagarra, "La plaça del diamant", de Mercè Rodoreda, "Mort de dama", de Llorenç Villalonga, "Maria Rosa", d'Àngel Guimerà, "Primera història d'Esther", de Salvador Espriu o l'adaptació teatral de "El quadern gris", de Josep Pla.
Montserrat Carulla, que va estar casada amb l'actor Felip Peña, era mare de la també actriu Vicky Peña i del director Roger Peña, i àvia de l'actriu Miranda Gas Peña.
A partir dels anys 90, Montserrat Carulla va ser una de les actrius indispensables en les sèries de TV3, com "Secrets de família" (1995), "Dones d'aigua" (1997), "Laberint d'ombres" (1998) , "El cor de la ciutat" (2000) o "la Riera" (2012), el que li va atorgar gran popularitat a la comunitat catalana.
També va actuar en pel·lícules com "Surcos" (1951), "Vida de familia" (1963), "El Vicari d'Olot" (1980), "La rebelión de los pájaros" (1982), "Carreteras secundarias" (1997), "La ciudad de los prodigios" (1999), "Mariposa negra" (2006), "El Orfanato" (2007), "Siempre hay tiempo" (2009), "Orson West" (2010), "Clara Campoamor. La mujer olvidada" (2011) i "Barcelona, nit d'hivern"(2015).
La mateixa actriu confessava que encara que havia cultivat moltes facetes en l'àmbit de l'actuació, "el teatre ha estat el pare i la mare de tot el que he fet".
Carulla no va voler morir sobre les taules de l'escenari, va preferir baixar el teló per pròpia voluntat abans que la fessin fora, com ella mateixa feia broma, i el seu comiat va ser en 2016 amb "Iaia!", escrita i dirigida pel seu fill Roger Peña i en la qual va compartir interpretació amb el seu nét Aleix Peña.
El seu gendre, el també actor i director Mario Gas, l'ha definit com una "actriu intuïtiva i amb una tècnica fantàstica", que atresorava "una línia directa de connexió amb el públic".
Al llarg de la seva carrera, La Carulla, com se la coneixia popularment en el món teatral, va ser distingida amb el premi Margarida Xirgu (1992), la Creu de Sant Jordi (1995), la Medalla d'Or a l'Mèrit Artístic (1999), la Medalla d'Or de la Generalitat (2008) i el Gaudí d'Honor (2013).
A la gala dels Premis Gaudí de l'Acadèmia de Cinema Català, Carulla va començar el seu discurs en rebre el Gaudí d'Honor afirmant que era "actriu, catalana i independentista", encara que va advertir que el seu independentisme "no va en contra de ningú".
Montserrat Carulla es va incorporar juntament amb altres cares populars a la llista de Junts pel Sí a Barcelona en les eleccions catalanes de 2015 al número 81, en què van concórrer sota les mateixes sigles Convergència, ERC, Demòcrates de Catalunya i Moviment d'Esquerres.
En la campanya electoral, van ser molt comentades i criticades per alguns adversaris polítics seves paraules en què va dir que el dictador Francisco Franco "en els anys 60 ens va enviar molta gent, va carregar trens amb gent, per veure si d'alguna manera ens diluïa", uns comentaris que Carulla va assegurar que s'havien tergiversat i que després va matisar.