Mentre el món mirava cap a una Barcelona que floria amb els Jocs Olímpics, al cor d'Europa hi havia un conflicte sagnant, el dels Balcans, en què les violacions eren una arma de guerra. Ara un ambiciós projecte amb tres branques -un espectacle teatral, un documental periodístic i una exposició- fa visibles els supervivents d'aquelles agressions, tant les dones violades com els fills nascuts dels atacs, i els contraposa amb la «responsabilitat d'Europa per omissió». La iniciativa del col·lectiu Cultura i Conflicte, que ja ha dut a Girona la mostra fotogràfica i ahir va projectar el documental al cinema Truffaut, estrena demà al Teatre de Salt el muntatge Encara hi ha algú al bosc dins la programació de Temporada Alta.

Amb text de la dramaturga Anna Maria Ricart i direcció de Joan Arqué, l'obra compta amb Ariadna Gil, Montse Esteve, Òscar Muñoz, Magda Puig, Judit Farrés, Pep Pascual i Erol Ileri, «un equip artístic brutal», segons el director del festival Salvador Sunyer, que juntament amb el tractament d'un tema «amagat, però vigent encara en tots els conflictes» els va fer apostar pel projecte.

El paper d'Europa

«Amb els tres llenguatges pretenem mostrar els fets des del nostre punt de vista, però alhora traçar un paral·lelisme entre què feien aquestes dones ara fa 25 anys i què fèiem nosaltres com a societat, per mostrar la responsabilitat d'Europa per omissió i el caldo de cultiu que hi ha perquè això es repeteixi», assenyalava ahir el director Joan Arqué.

Amb l'objectiu que el públic també es plantegi que feia a principis dels 90, els mateixos intèrprets estableixen aquesta dualitat i fan a l'escenari el pas explícit de la persona convertint-se en personatge.

Malgrat que inicialment es plantejaven l'adaptació d'una novel·la, els testimonis recollits en els set viatges que l'equip ha fet a Bòsnia i Hercegovina han acabat sent el material per crear el projecte: el muntatge posa més l'accent en les mares i el documental, en els fills.

«Vam veure com parlaven, com ho explicaven mares i fills i vam decidir posar-los en escena», explica Ricart sobre les tres dones protagonistes, la Milica, la Nevenka i la Meliha, tres dones de diferents orígens ètnics que «parlen des de l'ara d'una situació no resolta», en què perdura la sensació d'«injustícia, per no haver-les intentat escoltar ni entendre».

La dramaturga afirma que han volgut preservar al màxim les seves històries «i les seves paraules, fins i tot les contradiccions del discurs», perquè mostren com treballa la memòria.

Ariadna Gil també subratlla la voluntat d'abordar el tema «amb gran respecte, posant-se al servei del testimoni». Intentant evitar la imitació, s'ha guiat per la persona a la qual dona veu, «escoltant-la per veure-hi les seqüeles: la por, la solitud, la incomprensió i la vergonya» i evidenciar com mares i fills en parlen «sense victimisme».

Un cop s'hagi estrenat al Teatre de Salt, l'espectacle es podrà veure a partir del gener al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el documental, dirigit per la periodista Teresa Turiera-Puigbó, s'emetrà pròximament a TV3.