Carmen Machi: «La prostitució és un reflex absolut de la societat: així es viu, així és el país»

L'espectacle parla de la prostitució donant veu a les prostitutes. No és habitual.

Exacte, se'n sol parlar sense elles. Dos anys abans de la funció vam començar un treball de camp en què l'equip, també les actrius, entrevistàvem prostitutes, i els seus testimonis són els que surten a l'espectacle. Està transcrit tot literalment, no hi ha res inventat, tot està explicat per elles i fins i tot hi ha el punt imperfecte de parlar sense filtre.

I això com es veu a l'escenari?

La idea del director, Andrés Lima, era fer una espècie de cabaret, per això l'escenografia té una passarel·la. La prostitució ha estat sempre al cabaret, s'ha jugat molt amb ella. Però la part més poderosa de l'espectacle, el que fa que sigui un cop de puny, és que les prostitutes mai parlen, ningú els pregunta què opinen ni què cal fer amb la prostitució. Elles, amb nom i cognom, parlen i això dona força a l'obra.

I què diuen?

Començàvem amb preguntes molt bàsiques sobre quant feia que s'hi dedicaven, per què treballaven en aquella cantonada, si tenien família, quant cobraven... i després es produïa un relaxament per les dues parts, perquè no era fàcil abordar-les al carrer i en polígons. Acabàvem tenint una empatia mútua i això era preciós, perquè acabaven explicant-te més del que esperaves. Era emocionant i rèiem molt, és el record que em queda d'aquelles entrevistes.

Sí?

Sí, tenien molt de sentit de l'humor i reien de tot. El que destacaria és que començaves parlant amb la prostituta i acabaves parlant amb la dona que hi ha al darrere, i això és el que em val.

Com eren aquestes dones?

Hi ha de tot i a molta gent no li agrada sentir-ho, però hi ha un gran percentatge de voluntàries, que estan contentes de dedicar-s'hi, en contra del que es pugui pensar. Això et diuen i sí, ho crec en alguns casos. N'hi ha que són molt activistes, en general són feministes a mort, i l'espectacle mostra les diferents maneres de veure el feminisme, el debat ampli i profund que hi ha obert.

Les entrevistes devien abordar la part més humana, és clar.

Estan poc acostumades a parlar, les han alliçonat per sentir-se persones indecents i no volen parlar, perquè estan absolutament estigmatitzades. Hi ha gent molt vulnerable, però en general són dones tremendes i molt segures de si mateixes. Altres eren molt desgraciades, és clar, com a la vida.

Parlar de la prostitució és una bona manera de parlar de temes socials, polítics, econòmics...?

Sí, de fet és l'espectacle que he fet en què més polítics he vist a la platea. I realment, toques tots aquests temes. I el que t'adones des de l'escenari és que el públic sent que és la societat, per això et sacseja com a espectador i la gent surt tan tocada, enfadada amb la situació. No et deixa indiferent i en surts sabent més que quan entres, perquè hem procurat no posicionar-nos, però mostrar moltes posicions, equilibrar la balança. La prostitució és un reflex absolut de la societat, així es viu, així és el país. És un tema molt potent, perquè va molt més enllà de les dones i flipes a fons. Et poses al seu lloc i veus que és enorme la incomprensió i la injustícia cap a la dona, més enllà de la prostituta en si.

De fet és un món que el teatre toca poc. La prostituta és, com a molt, un personatge secundari.

Sí! Una figura de farciment, normalment frívola i parodiada. Que tinguin veu n'hi ha poques, per això quan alguna de les entrevistades ens ha vingut a veure i ha repetit, s'emocionen molt. El comentari de totes és «gràcies per deixar-nos parlar», perquè al final és com si elles estiguessin davant del públic, parlant amb l'espectador, perquè hi tenim contacte directe, envaint el seu espai, cosa que no agrada a tothom i n'hi ha que ho passen molt malament! (riu).

En quin sentit?

A vegades resulta incòmode i violent, però això mola molt! Tot i que ara amb les restriccions no podem acostar-nos tant. En una funció convencional, la covid no es notaria tant, però nosaltres tenim molt contacte amb l'espectador i ara això no es pot fer. Em fa ràbia, perquè aquesta incomoditat, especialment en el públic masculí i més si ve acompanyat, era bona, perquè els espectadors se sentien tan assenyalats com sempre ho està la prostituta, perquè senten que es parla de la societat i dels puteros. Tot i això, però, el missatge no es desvirtua.

L'important és que la gent surti fent-se preguntes.

I tant! Quan tu ets allà sentint l'espectacle veus la falsa moral de la societat, fins i tot jo quan el faig penso en mi com a societat i em sembla deplorable el comportament que tenim, de pura ganduleria, cap a mirar la dona que hi ha més enllà de la prostituta.

Quina reacció té el públic?

És fantàstica, sobretot la de les dones madures, i més si són casades. Són les que més reaccionen i més manifesten la indignació cap a la situació de les prostitutes i és curiós, perquè segurament no s'ho havien plantejat mai. També n'hi ha que no reaccionen, és clar, però jo crec que el teatre és transformador i amb Prostitución s'aconsegueixen coses, ens han passat coses fantàstiques amb el públic.

Alguna que l'hagi sorprès especialment?

Una vegada, en acabar se'ns va acostar un noi plorant a llàgrima viva explicant que era fill de prostituta i que feia anys que no li parlava, precisament perquè era puta. No et pots imaginar la catarsi que es va produir allà: el noi dient-li que li trucaria de seguida per demanar-li perdó, el xicot d'aquell noi al·lucinant en veure'l d'aquella manera... Va ser increïble.